Si un dia i hora random pugeu al tren –random és la paraula amb què molta gent, per sentir-se moderna, avui dia substitueix la paraula atzar, molt més bonica, heretada dels àrabs–, tant hi fa si el dia és festiu o laborable, o si és matí o tarda, que aquesta és la gràcia de la randomitat, trobareu invariablement el següent paisatge humà: la gran majoria de viatgers amorrats al mòbil i fent així amb el dit, –escrol, se’n diu fer escrol–, per passar d’un vídeo, una fotografia, el que sigui, a un altre.
És habitual veure una família sencera en silenci, sense mirar-se, fent escrol (en puc dir escrolar?) a les seves respectives pantalles, petits i repetitius moviments del dit per la superfície de l’aparell, cadascú al seu petit món, tan individual, tanta autosatisfacció, tan a prop només físicament els uns dels altres.
Aquests pocs mesos que fa que vaig i torno en tren de la feina he fet un breu estudi de camp. Amb molt de compte, que la gent és molt gelosa dels seus escrols i et miren fatal si poses un ull a la seva pantalla. No tinc xifres, reconec que l’estudi és molt poc rigorós i no passaria el més mínim filtre científic, però com que això és una columna d’opinió del diari de la meva ciutat i no una revista científica internacional, i fa temps que vaig deixar enrere qualsevol ínfula de notorietat o transcendència en el camp de la ciència (en els altres camps ni m’ho vaig proposar), us relataré el que he vist: en el cas de subjectes d’estudi masculins, aclaparadora majoria de vídeos de gent estúpida fent estupideses. També en el cas de subjectes d’estudi femenins, si bé en aquest grup hi apareixen més sovint vídeos de persones joves que expliquen coses. No sé quines coses expliquen, perquè mai m’he atrevit a demanar a la persona objecte de l’estudi que em deixi un auricular per poder escoltar-ho jo també. No he inclòs en l’estudi els subjectes prou nombrosos que escolten alguna cosa sense mirar la pantalla, segurament música, la ràdio o un pòdcast, perquè se’ls pot suposar una atenció i una activitat cultural / informativa clarament diferenciables.
Ai, us deixo un moment, que acabo de rebre un guàtsap i necessito veure qui me l’envia, què em diu. I després segur que saltaré a les altres aplicacions plenes d’informacions tan interessants. Ara torno.
xxx
Vaja, ara no recordo de què us parlava.
Oi que passa, que obriu el mòbil per fer una cosa concreta, peremptòria i summament important, però en obrir-lo us apareix un missatge o qualsevol mandanga digital –ei, rescato aquí una paraula antiga, que el gran El Fary va popularitzar amb un altre significat fa molts anys–, i us despisteu amb allò i quan voleu tornar a allò altre que anàveu a fer no recordeu què era, i acabeu no fent-ho? Hauríem d’inventar un verb per a això. O millor que l’inventin els anglesos i ja si de cas el copiarem.
I ara no rellegiré tot el que porto escrit per recuperar el fil del que deia. Quina mandra, de fet, llegir. Tan fàcil que és fer així amb el dit i anar passant petites històries absurdes que no em fan pensar, que no m’incomoden, que em generen una nova dosi de dopamina. A força de mirar-les ja no semblen tan estúpides. I els missatges d’odi, de racisme, d’intolerància que molts dels posts porten implícits estan deixant de generar-me rebuig. De fet, ves que no sigui tot plegat una exageració d’aquests que ens volen imposar el seu pensament únic: que si reciclar, que si la crisi climàtica, que si acollim els immigrants, que si Tuíter/Ics fomenta el feixisme. Vaig a buscar a les xarxes què n’opina, de tot plegat, aquesta Sílvia Orriols que darrerament hi surt tant.