Les denúncies d’agressions homòfobes van augmentar en una desena de casos l’any passat (17) a l’Àrea Bàsica Policial de Sabadell respecte a l’any anterior (7), segons dades dels Mossos d’Esquadra. En aquest balanç no es recullen totes les situacions que atempten contra el col·lectiu LGTBIQ+, ja que moltes no es denuncien. Alguns episodis tenen lloc a l’entorn escolar, un sector que treballa per dotar-se d’eines per fer-hi front, alhora que desenvolupa una funció social fonamental en la conscienciació i la visibilització.
“Els casos de discriminacions contra el col·lectiu són constants”, manifesta Xavier Núñez Morera, activista, artgrapher i mestre de l’escola Samuntada de Sabadell, a més de ser membre d’entitats com la Taula de gènere. Només aquesta setmana, explica, s’han abordat diversos casos a Ca l’Enredus, un altre dels espais d’acció a la ciutat. “Tenim un protocol, però entre la mandra i la por, costa molt d’aplicar. Cal trencar amb això”, exposa sobre la tasca a les escoles, apuntant dos conceptes: compromís i responsabilitat.
L’exemple de la pornografia
La qüestió de la sexualitat ha explotat a les aules. “Hi ha patrons i lògiques que no estan revisades. Si no hi ha una consciència, a través de programes i projectes que t’ajudin a activar-ho, t’explota”, radiografia Núñez. “Les famílies que revisen i sumen noves investigacions, permeten integrar tota aquesta perspectiva; al davant hi ha aquelles que simplement han reproduït l’ortodòxia que es vivia abans. I llavors t’explota”, reitera.
Un exemple, apunta, és la pornografia. “El jove pot consumir pornografia i potser a casa no ho saben. Veus famílies que arriben amb problemes i aleshores plantejo: ‘tu consumeixes pornografia des del mòbil al teu llit? Doncs aquesta transparència l’hauries de tenir en converses a casa’”, exposa sobre la qüestió.
Xavi Núñez, a l’aula, en una imatge d’arxiu | Cedida
En aquest context, l’escola ha d’impulsar un canvi de mentalitat. Coneixedor de la realitat actual des de dins, considera que reflexions sobre el gènere o la sexualitat no s’han integrat del tot a l’aula. “La dissidència no l’adquireixes si no hi ha algú que t’activa”, emfatitza. Les institucions, diu, fan esforços perquè hi hagi, per exemple, punts liles i altres espais. Però si no hi ha una voluntat global, precisa, professors i alumnes tenen una sensació de soledat a l’hora d’afrontar-les.
“La visibilització més gran del col·lectiu provoca que s’hagi d’abordar i acompanyar, repensar i revisar”, reclama. Però costa, diu, que el món educatiu ho assumeixi amb convenciment. “Vas als instituts i de vegades et diuen: ‘Sento que estic sol’”, alerta. Per fer-hi front, proposa iniciatives senzilles: lavabos inclusius, espais segurs LGTBI a l’hora del pati… eines que continua costant integrar en aquests espais.
“Hem demostrat que no podem posar saviesa dins d’un individu, sinó que els hem d’activar. Sensibilitzant i visibilitzant quins escenaris es poden trobar. Malgrat tot, encara hi ha persones amb uns murs molt elevats i resistències molt fortes. I aquesta consciència és lenta”, diu.
El repte del canvi de mentalitat
Núñez aposta per la implicació. “El marc està canviant. Les mestres ens estem adonant de la importància de fer activisme. Comencem a sentir que és un bon espai, no per adoctrinar, sinó per posar consciència a moltes coses. Entre elles, la sexualitat, que sovint és un dels tabús a l’entorn familiar”, sosté. Aquesta consciència s’està desenvolupant amb projectes com el programa Magnet, de la Fundació Bofill. “L’escola acaba sent un espai de producció cultural, però també un lloc on tractar qüestions tabú que algunes famílies encara no aborden”.
En aquest sentit, insisteix a demanar més compromís. “Si et creus el discurs LGTBIQ+ i el defenses com a teu, a l’aula també s’ha de fer. Fent matemàtiques? Doncs també!”, remarca sobre el canvi de mentalitat. “Veig molts mestres que encara estan ancorats en el segle XX. Tots els seus models han sigut persones blanques, normatives i, evidentment, és molt més difícil”.
Tot i això, és optimista. “Hem d’intentar activar a tots els individus”, explica sobre el repte i la responsabilitat de la docència. “Si no hi ha formacions on mestres i professors s’hi comprometen sobre descolonització, interseccionalitat o el gènere, és impossible posar fi a les discriminacions”, sentencia.
“Vaig tenir atacs d’ansietat cada cop que pujava al tren després de l’agressió homòfoba”
