En l’esport d’elit, aturar-se sovint sembla una paraula prohibida. Els esportistes conviuen amb la pressió de competir, superar els límits del cos i mantenir un nivell de rendiment òptim. Però hi ha moments en què cap entrenament, competició ni medalla pot estar per damunt de la salut.
Un cas proper és el del José Ortega, porter del Centre d’Esports Sabadell. El futbolista de Castellbisbal va haver d’allunyar-se dels terrenys de joc durant diversos mesos a causa d’un tumor al conducte urinari. “De sobte, una nit no podia anar al lavabo i vaig decidir anar a urgències”. Mentre els metges estudiaven el seu cas va viure una incertesa constant. “Aquelles tres setmanes van ser molt dures. La família propera ho sabia, però tampoc volia preocupar a la gent. A mi em va sorprendre molt perquè no havia notat res, però de seguida vaig saber que el futbol passava a un segon pla”.
El passat mes de març va ser operat amb èxit i la biòpsia va descartar que el tumor fos maligne. “Saber-ho em va tranquil·litzar, però la recuperació va ser complicada. Ja eren quatre mesos d’aturada i només tenia ganes de trepitjar el verd”. Recuperar el punt físic no va ser fàcil, però els especialistes li van remarcar que era molt beneficiós, que podia entrenar sense problemes i autoregular-se segons com se sentís. “Al principi només feia exercicis pelvians”, recorda d’una etapa en què els seus companys no el van deixar anar. “Som una família. No puc expressar amb paraules com em van fer sentir, tothom tenia bones paraules, i em tenien en compte”. Una història de resiliència amb final feliç perquè el José va tornar entre els tres pals. “Ho vaig sentir com una victòria. Aquesta experiència m’ha ensenyat a valorar les petites coses del dia a dia”.
En una línia similar, al waterpolo, l’Axel Corres explica amb orgull el seu testimoni. “Sempre que sigui per parlar d’aquest tema i sempre que pugui ajudar algú, ho faré”, diu. El jugador del CN Sabadell va rebre la pitjor de les notícies en el seu millor moment. “Durant la pretemporada vaig notar que m’ofegava més del compte i, després de dos dies, vaig decidir anar a urgències. Allà em van detectar un tromboembolisme pulmonar”, recorda. “Estar al teu millor moment esportiu i que de sobte vingui la vida i et foti una hòstia de realitat, és complicat”, afegeix.
Després d’això, va haver de passar per l’extirpació del testicle, diverses sessions de quimioteràpia i una nova intervenció per eliminar la massa tumoral que encara quedava. “El doctor Peris és el meu àngel de la guarda”, afirma, i també destaca que “l’esport m’ha donat la vida”. La competitivitat, l’esforç, el sacrifici i la determinació han estat pilars fonamentals per superar els moments més difícils i mantenir una actitud positiva al llarg de la recuperació.
Com en el cas del José Ortega, el suport i acompanyament dels professionals va ser clau en tots els aspectes. “El Sabadell és un club molt important per mi. M’han donat totes les facilitats i han ajudat en tot moment”, apunta. L’Axel ja va entrenar amb l’equip en el tram final de la passada temporada i, ara, torna a formar part del grup i ha disputat minuts de qualitat en l’inici de les competicions. “De vegades em qüestiono si podré recuperar el meu nivell físic anterior, però les petites millores em permeten mantenir la confiança: fer uns metres més, baixar un segon, notar que progresso”, diu.
Dues històries i, per sort, dos finals feliços per a figures que han aconseguit que la seva influència vagi més enllà del que passa en un terreny de joc. Perquè, sovint, els millors partits són fora del camp.
