L’exercici, un aliat contra el càncer: "M'ha demostrat que soc capaç de fer el que em proposi"

A Catalunya es diagnostiquen cada any prop de 45.000 nous casos de càncer, segons les dades del Departament de Salut, una malaltia que continua sent una de les principals causes de mortalitat al territori. En paral·lel als tractaments mèdics, l’activitat física ha adquirit un paper cada vegada més rellevant en la prevenció i l’acompanyament dels pacients. “L’exercici físic és molt important en el càncer, tant durant el tractament com abans i després. No només pels múltiples beneficis que té en la malaltia o la recaiguda, sinó també perquè disminueix els símptomes secundaris i la toxicitat durant el procés”, afirma la doctora Elsa Dalmau, especialista en càncer de mama a l’Hospital Parc Taulí. 

Una afirmació que corrobora Óscar Vivó, fisioterapeuta que treballa amb pacients oncològics des de fa més de cinc anys. “No és que l’esport curi el càncer, és que pot ajudar el pacient a recuperar part de la seva vida, o com a mínim, sumar-hi qualitat”. El sabadellenc ha adaptat la seva agenda a crear-ne d’altres perquè les persones “se sentin capaces” de complir objectius esportius malgrat que pateixin una situació tan complicada. “Necessiten informar-se, sortir d’aquesta desesperació i la idea és encoratjar-los i acompanyar-los a través de l’entrenament adaptat amb exercicis de força, mobilitat i treball cardiovascular. A més, és essencial oferir un espai segur on puguin resoldre qualsevol dubte, amb mi poden parlar fins i tot el dia de Nadal si ho necessiten. L’exercici hauria de ser imperatiu en el tractament”, reitera.

L’Óscar va decidir prendre aquest camí després de conèixer la història del Jose, un home que va superar quatre tumors cerebrals i no podia moure’s de la seva butaca. “Li costava moure el peu i a poc a poc vam aconseguir que es tornés a aixecar. Les expectatives eren petites, però realment eren grans passos per ell”, s’emociona l’especialista que va perdre la seva àvia per culpa del càncer. 

Tant Vivó, com la doctora Dalmau, destaquen la importància de la divulgació, no només entre les persones diagnosticades, sinó com a eina de prevenció. De fet, la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, assenyala que l’exercici físic s’associa amb una reducció de fins al 30% del risc de desenvolupar alguns tipus de càncer, com el de mama, i de reduir en aproximadament un 20% la mortalitat específica. “Aquelles pacients que durant el tractament de quimioteràpia mantenen una activitat física regular, toleren millor el dolor. Pateixen menys artràlgies, rigidesa articular i cansament, a banda que les ajuda mentalment”, incideix Dalmau. 

Ara bé, segons el fisioterapeuta, abans d’implantar cap mena de rutina, el primer pas és conèixer cada pacient, entendre la seva situació i establir una relació de confiança. A partir d’aquí, ell crea un programa individualitzat que es va modificant segons l’evolució de la persona. “Jo tinc una premissa, tothom pot fer exercici. El que no sabem és fins on pot arribar. No hi ha mètodes perfectes ni es tracta de sobreentrenar”, especifica destacant la importància de saber  aturar-se quan cal.

L’esport la va canviar

La Laura Matencio, per exemple, ha superat un càncer de mama i, posteriorment, un càncer papil·lar de tiroide, però encara està convivint amb les conseqüències físiques i emocionals de la malaltia i dels tractaments. La depressió va aparèixer després de la cirurgia de tiroide i es va anar agreujant amb el pas del temps. El que ella no s’esperava és que l’esport es convertís en una eina essencial en el seu procés de recuperació. “El càncer per mi, comença després del tractament, perquè és quan et surten tots els efectes secundaris que has estat pagant”, relata la pacient, que mai havia fet exercici abans del diagnòstic i va incloure-ho a la seva rutina de la mà de l’Óscar. “M’ha demostrat que soc capaç de fer el que em proposi. Em feia vergonya provar exercicis nous i ara soc la reina del gimnàs”, fa broma. “Per a mi, aixecar-me del llit cada dia i anar-hi, és un ‘superesforç’”. 

Com la Laura o el Jose, Vivó treballa amb altres pacients i divulga el seu missatge a través de les xarxes socials. Fins i tot organitzen reunions telemàtiques de grup per compartir la seva experiència.

Un final digne

El sabadellenc, però, és molt conscient que no totes les històries tenen el final desitjat. Li ha tocat acompanyar una persona en fase molt avançada de la malaltia, quan l’objectiu ja no és curar, sinó preservar tant com sigui possible el moviment, l’autonomia i el benestar. “Tenir aquest diagnòstic no vol dir que no puguis gaudir de la teva vida fins al final. Vaig entrenar durant més d’un any amb una noia que va morir i la seva parella em va escriure per agrair-me la feina que vam fer per donar-li un bon final”, recorda el fisio que admet que cal estar mentalment preparat per assumir el xoc. No tots els pacients poden superar el càncer.

La doctora Dalmau també es mostra a favor de la pràctica esportiva en aquests casos més extrems, però diu que cal tenir en compte molts factors. “En la malaltia avançada has de tenir clara la condició física, com està el pacient, si feia activitat prèvia o no, en quina fase del tractament està, si té molta toxicitat o si té molts símptomes relacionats possibles comorbiditats”. 

Amb tot, les evidències hi són i s’ha trencat amb el tabú que el càncer i l’esport són incompatibles, però queda molt camí per recórrer. “Abans es considerava que l’exercici físic podia empitjorar l’estat dels malalts durant el tractament, i ara això està canviant realment”, celebra la doctora, que també denuncia una realitat evident. “Per desgràcia, ens falten més recursos, tant humans com econòmics, per poder treballar de manera integral des dels hospitals. El missatge i els estudis i són, però hem d’abordar-ho a la pràctica”. 

Perquè més enllà de les dades i dels beneficis físics, l’exercici també pot convertir-se en una manera de recuperar una part de la vida que el càncer ha alterat com en el cas de la Laura i el Jose, que ara són una nova versió d’ells mateixos.