Voltar una desena de països amb una Harley-Davidson

El sabadellenc Jaume Marco  ja és a casa després de recórrer una desena de països europeus i asiàtics i 10.000 quilòmetres al manillar de la seva Harley-Davidson Ultra Glide. Un viatge de prop de dos mesos, juntament amb el maresmenc Josep Maria Parió, plens d’aventures, marcat per carreteres en mal estat, problemes a la motocicleta, però inoblidable. “No és un viatge per fer turisme, sinó per viure l’experiència”, explica Marco, que reconeix que no el tornaria a repetir amb la Harley-Davidson, “però sí que l’aconsellaria a qui busqui una autèntica aventura”.

La idea inicial era fer la volta al món, atret per l’experiència viscuda per Víctor Sagí, però l’encariment del cru i els conflictes geopolítics van fer replantejar la ruta, que tant sí com no s’havia de fer amb la seva motocicleta; una màquina de més de 400 quilos i amb suspensions d’un recorregut inferior a una trail. “Ens hauríem cansat menys i hauríem anat molt més còmodes. Però el repte era fer-ho amb la moto que teníem”, relata.

Això va fer que, en trams de carreteres en un estat deplorable, com les entrades a Batumi (Geòrgia) o a Hongria, cada sot es convertissin en una prova física. “He acabat agafant el manillar amb molta força, cosa que abans no ho feia així, no sé si per l’accident a Itàlia –el va deixar convalescent durant més de mig any, després de trencar-se set costelles, la pelvis i el pubis– o per les males carreteres, però l’esquena ho ha notat molt”, confessa. L’aventura el va portar per Itàlia, Croàcia, Hongria, Romania, Bulgària, Turquia, Geòrgia, Rússia, Grècia, Macedònia o Albània, entre d’altres. Cada país li va deixar una impressió diferent: “Geòrgia ens va agradar molt, sobretot la zona tocant a Ossètia del Sud; Macedònia em va sorprendre positivament; i Romania ha evolucionat moltíssim, mentre que Hongria s’ha quedat estancada”.

Algunes fronteres, com la russa, van ser tot un maldecap. “Va ser un paperot. Estaves en una sala plena de gent i veies com a alguns els donaven el passaport i a d’altres els feien esperar hores. Nosaltres hi vam passar set hores”, recorda. Malgrat tot, assegura que en cap moment va témer per la seva integritat física.

L’entrada a Istanbul va ser un altre moment recordat. Creuar en moto l’aqüeducte de Valent, amb la ciutat desplegant-se als seus peus, va ser “d’una bellesa colpidora”, tot i el caos circulatori. “És la llei del més fort: autobusos, camions, cotxes i motos canviant de carril sense control”. No menys rellevant va ser recórrer la Transfăgărășan, a Romania, on deu dies després un motorista italià moriria per acostar-se massa a una ossa amb cadells. “Nosaltres mai baixàvem de la moto, sempre manteníem distància i fèiem soroll per espantar-los. Són moments que et recorden que la naturalesa és salvatge”. 

Ara, després d’haver travessat Europa i part d’Àsia, Marco mira enrere amb satisfacció. “Em quedo amb el que he pogut fer, no amb el que no he fet, i amb el suport incondicional de la meva família en tot moment. Quan prens una decisió, has d’estar content i convençut. No val viure amb el ‘i si…?’. En un futur, recórrer el Pakistan o el Nepal són, juntament amb fer la volta el món, els destins que el tornarien a seduir per pujar a una motocicleta.