Restaurant les entranyes d’un vapor tèxtil

Wolf. Té nom de llop, però la van batejar com un altre animal: burra. Es tracta d’una màquina de vapor datada de l’any 1906, que va fer moure els engranatges del Vapor Buxeda Vell durant cinc dècades. Concretament, una Wolf semifixa, importada d’Alemanya. I ara toca la rentada de cara. El Museu d’Història ha engegat el procés de neteja i restauració de la màquina, que es calcula que va quedar en desús abans del 1960. Dos tècnics de l’empresa CRAT fa tres mesos que estan restaurant tota la superfície metàl·lica de la màquina. “Estem polint el metall amb diferents eines, de menys intensitat a més”, explica Xavier Arnau. “Primer hi posem una capa d’inhibidor i després una altra capa d’un material que ho protegeixi”, afegeix. En tot cas, no la poliran com si semblés nova: “Deixarem que es vegi una certa pàtina de greix de la mateixa màquina, que es vegi el pas del temps”, explica Arnau des de dalt de la burra, juntament amb l’altra restauradora, Deborah Iglesias. Les tasques, començades el mes de febrer, estaran llestes cap al juliol. Un procés de restauració de cinc mesos del qual unes desenes de persones van poder-ne veure l’estat actual, aquesta setmana, coincidint amb les visites guiades arran del Dia internacional dels Museus. [caption id="attachment_185045" align="aligncenter" width="700"] El maquinista Josep Llorenç en va fer el
manteniment fins i tot quan estava jubilat / LLUÍS FRANCO[/caption]

‘Pepet de La Mercantil’

Aquesta màquina Wolf ha arribat fins a l’any 2021 especialment ben conservada gràcies a la tasca de Josep Llorenç, més conegut com a Pepet de La Mercantil, el maquinista que vivia a la Casa Buxeda i feia el manteniment de l’aparell fins i tot quan va deixar de funcionar, cap als anys seixanta. A partir de l’any 2001, el que queda de la nau va passar en mans de l’Ajuntament. El Vapor Buxeda Vell ha estat un dels més importants per a la ciutat de Sabadell, marcant diferents fites històriques. La seva història arrenca l’any 1850, quan un prohom arribat de Camprodon manava construir la fàbrica i arrencava amb el negoci llaner. Tanmateix, els telers mecànics no es movien gràcies a la força motriu de la màquina Wolf (que no es comprarà fins a l’any 1906). I és que en aquesta primera etapa comptaven amb una altra màquina de vapor molt menys sofisticada, si bé el procés d’obtenció de la força seria el mateix. No serà la primera, ja que la màquina de vapor de Magí Planas comença a funcionar l’any 1838.

Com funcionava?

Com funcionava? Els obrers introduïen el carbó a la caldera, on el cremaven i assolien grans temperatures per fer bullir l’aigua. De les cubes bullidores sortia un vapor que accionava el moviment d’una gran roda i la seva corretja, que enviava el moviment a través de l’eix i d’aquí a tots els engranatges de la fàbrica. El fum del foc era conduït per un fumeral subterrani fins a la seva extracció per la xemeneia. En canvi, el vapor era reconduït a una refrigeradora, de forma que es condensés i tornés al seu estat líquid i l’aigua pogués tornar a ser reutilitzada novament. Malgrat que a altres vapors comptaven amb dipòsits exteriors d’aigua, al Buxeda Vell tenien un pou. El carbó, en canvi, arribava per tren. Els combois aturaven a l'apiadero (a la zona sud de la Gran Via), al voltant del qual es van concentrar infinitat de vapors. El segon punt fort de la ciutat era la zona de l’actual estació del Centre (on es van desplaçar molts vapors antigament ubicats al Ripoll, una vegada arribada l’electrificació). [caption id="attachment_185046" align="aligncenter" width="700"] Deborah Iglesias, dalt de la màquina de vapor / LLUÍS FRANCO[/caption] Una curiositat: llavors l’estació més cèntrica es deia Sabadell Nord, però no rebia el nom per la seva ubicació física, sinó perquè la companyia ferroviària es deia Ferrocarrils del Nord (és més notori a Terrassa, on no van canviar el nom de l’estació central de la Renfe i encara es diu Terrassa Nord). Alerta! El tren va arribar en data tan primerenca com l’any 1855.

Carbó del Berguedà

El carbó procedia inicialment de les mines de Cercs i la zona del Berguedà, per les quals es va fer arribar ex professo la línia ferroviària al llarg de l’eix Berga-Manresa-Sabadell. Tanmateix, la seva potència energètica era inferior al que necessitaven les màquines més sofisticades, de manera que es va començar a exportar carbó d’Anglaterra i Astúries, el qual s’enviava per mar al llarg de la península i desembarcava al port de Barcelona. I així, la industrialització es consolidava a Sabadell. L’economia de subsistència havia deixat pas a l’economia mercantil. L’energia animal, a l’energia del vapor. El llum de gas, al llum elèctric. S’obren bancs i caixes, cooperatives, teatres i ateneus... I si bé el Vapor Buxeda Vell va ser motor de la ciutat la segona meitat de segle XIX, tancaria abans que el segle acabés. Pocs anys més tard, uns altres amos reobririen el negoci (rebatejada com La Mercantil Sabadallense), amb la singularitat que no serien productors, sinó que llogarien la força motriu a les diferents empreses que ocupaven les quadres del vapor. [caption id="attachment_185047" align="aligncenter" width="700"] Detalls de l’estança / LLUÍS FRANCO[/caption]

També elèctrica

La màquina, tanmateix, tenia dos volants. Amb el primer donaven força matriu a tots els engranatges. Però la corretja del segon volant estava connectada a un generador d’electricitat, amb la qual s’il·luminava tot el recinte industrial i alguns carrers adjacents. Tot i això, el vapor ja era capdavanter en la producció d’electricitat per a enllumenat des del 1876. La primera central elèctrica a Sabadell data, en canvi, del 1894. Finalment, amb la construcció de les estacions transformadores de les línies de molt alta tensió (que provenien de les flamants noves estacions construïdes als Pirineus), es va apostar per l’electrificació de les fàbriques. Començava l’abandó progressiu de l’energia del vapor com a eina de producció. Que les màquines de vapor deixessin pas a l’electricitat no vol dir que les fàbriques s’aturessin. Aquest final sí que va arribar, per contra, amb la desindustrialització de Catalunya entre els anys vuitanta i principis dels noranta.