Alba Collado es troba en un moment de canvi. Dramaturga i directora de teatre sabadellenca amb formació en filosofia, la seva trajectòria ha estat marcada per una mirada incisiva, política i contemporània sobre el món. Ara, com a nova directora resident al Teatre Tantarantana, inicia una etapa que promet consolidar-la i, alhora, transformar-la. Amb projectes que exploren el col·lapse, la tecnologia i les relacions humanes, Collado busca anar més enllà dels límits que fins ara havia explorat. Però també hi ha un gir: de la provocació cap a l’emoció, de l’èpica cap a allò íntim.
Acabes de ser seleccionada com a directora resident al Teatre Tantarantana. Què significa per a tu assumir aquest rol?
Crec que és un pas molt important en la meva carrera. Fins ara havia estat fent les obres una mica pel meu compte, i aquest és el primer cop que un equip confia en mi amb una beca que implica produir dos espectacles. Tinc un equip darrere que m’ajuda i una infraestructura per assajar. És una manera de professionalitzar-me i ampliar el que ja feia, però amb més mitjans.
Quin tipus de projecte vols desenvolupar durant aquesta residència?
Els projectes havien d’estar relacionats amb la idea del fi del món i la tecnologia. La primera obra (Goodbye Europe. Lost Words) parla del col·lapse, i la segona, que encara no puc explicar gaire, girarà al voltant de la guerra tecnològica. Són temes molt actuals i polítics, però treballats des de formes contemporànies del teatre. Volia anar més enllà del que havia fet fins ara.
Estàs treballant amb un text que, a priori, pot semblar dur. Però dius que és una comèdia. Què et va atraure d’aquest material?
Primer de tot, que és molt divertida. I sobretot em va interessar perquè parla del declivi d’un ésser humà a través de la manipulació del llenguatge. Tot el que diuen els personatges es transforma en realitat, i això acaba generant una cosa molt irreverent.
Com combines aquesta comèdia amb elements distòpics i de col·lapse?
Volia representar la idea de col·lapse, així que vaig investigar què significava, també en les relacions humanes. A escena això es tradueix en la destrucció del temps, de l’espai i del concepte de personatge. Els personatges es transformen, van endavant i enrere en el temps, esdevenen animals o objectes. És una manera de portar el col·lapse a tots els nivells.
I com es representa aquesta transformació en escena?
El text ja ho proposa, però portar-ho a escena és complicat. De fet, era interessant perquè és un text gairebé impossible de representar. Jo he optat per fer una mena d’instal·lació amb objectes que "parlen" entre ells, combinada amb llum i so. Això construeix aquesta sensació d’apocalipsi.
Vens de la filosofia, però també treballes la direcció i la dramatúrgia. Com conviuen aquestes disciplines en el teu dia a dia?
Crec que cada directora treballa des del seu origen. En el meu cas, la filosofia i l’interès per l’art i la cultura fan que tracti temes polítics o filosòfics profunds. Intento explicar conceptes filosòfics des d’un lloc emocional.
Com a creadora, quins temes t’interessen explorar?
Parlo del que m’emociona. Ara mateix em preocupa molt el futur, la tecnologia, la intel·ligència artificial. Però també estic treballant en una obra sobre memòria històrica. Al final, les meves obres estan molt connectades amb el que visc.
Què t’agradaria aconseguir durant aquesta residència?
Sobretot explorar i arriscar. Ara tinc el context per provar coses sense la pressió econòmica. Vull investigar nous llenguatges i metodologies. I també trobar un espai des d’una perspectiva més feminista, perquè la direcció sempre s’ha associat molt als homes.
Com definiries la teva manera de dirigir? Segueixes cap mètode concret?
Necessito equips que confiïn, que vulguin arriscar. M’agrada que em qüestionin, però des de l’empatia. No m’interessa el model de director autoritari. Per a mi és important treballar amb bones persones, no només amb bons actors.
Sembla que estàs en un moment de canvi creatiu. Cap a on vas?
Sí, totalment. Abans m’interessava provocar, confrontar. Ara tinc ganes d’un teatre més empàtic, que connecti amb el públic. Ja he parlat de tot el que volia trencar, i ara em pregunto: què fem amb això? Com ens emocionem?
És una mena de maduresa artística?
Sí. Al principi necessitava desbordar-me, dir-ho tot. Ara em ve de gust parlar des d’un lloc més íntim, més humà. Explicar històries petites, quotidianes, que connectin amb la gent d’una altra manera.
