El 5 d’agost de 1933 va ser un dia històric per a Sabadell. Des del número 6 de la Rambla es va emetre la primera emissió de ràdio de la ciutat. Una fita monumental que inicia l’obra presentada aquest dissabte 25 d’octubre al Teatre Principal: El combat de les oblidades. Ràdio, dones, música i memòria. A partir d’aquell moment, a la capital vallesana, la veu travessava murs i distàncies, omplint de música i sons les llars on abans només hi havia silenci. Ara, gairebé un segle després, aquell esperit renaix a través d’una proposta escènica que ret homenatge a tres dones extraordinàries de la història de la música, sovint condemnades a l’oblit: Anna Maria della Pietà, Clara Schumann i Consuelo Velázquez.
L’obra, escrita per la musicòloga i periodista Victòria Palma i dirigida per Clara del Ruste, és una creació de ràdio-teatre que convida l’audiència a tancar els ulls i simplement escoltar, com si es tractés d’una d’aquelles novel·les radiofòniques que tant d’èxit van tenir durant el segle passat. La música, la paraula i la memòria es fonen per rescatar del silenci tres veus femenines que van desafiar el seu temps.
Amb un repartiment espectacular, capaç de seduir el públic només amb la veu, hi participen figures reconegudes del món de la comunicació oral i de la ràdio com Agnès Marquès, Enric Calpena, Marta Vives, Martín Llade, Elisenda Roca, Victòria Palma i la col·laboració de Raquel Sans (amb veu pregravada). Totes aporten personalitat i caràcter, destacant especialment el treball de Llade, amb una veu que capta l’atenció del públic, interpreta amb versatilitat i fins i tot s’atreveix amb diferents accents.
- Martín Llade
- DAVID CHAO
Les tres dones protagonistes van viure, a la seva manera, els prejudicis i el masclisme del seu temps, fent front a les injustícies amb el seu talent immensurable.
La primera història ens porta a Venècia, l’any 1737, dins l’Hospici de la Pietà. Allà, Anna Maria, coneguda com la del Violí, fou deixebla predilecta de Vivaldi i considerada la millor violinista d’Itàlia. La seva vida va estar completament dedicada a la música, en un món que li negava la llibertat més enllà de les cordes del seu instrument. “La música és la meva raó de ser”, afirma durant la gravació. La seva és, potser, la més tràgica de les tres històries.
La segona veu és la de Clara Schumann, a Leipzig, 1840. Pianista, compositora, esposa i mare, Clara va haver de dividir-se entre l’amor i l’art, entre la seva pròpia veu creativa i la malaltia del seu marit, el genial compositor Robert Schumann, reclòs en un sanatori els últims anys de la seva vida. Ella va ser una dona partida en bocins (entre la música, el marit i els fills), i, tot i això, va tirar endavant la seva família i la seva carrera, convertint-se en una figura clau del Romanticisme europeu.
- Elisenda Roca
- DAVID CHAO
Finalment, coneixem la història de Consuelo Velázquez (coneguda popularment com a Consuelito) a Mèxic, a mitjan segle XX. Jove pianista que feia servir un pseudònim masculí per poder tocar a la ràdio i mostrar la seva destresa i musicalitat. Estudiosa de la música clàssica, Velázquez va prendre un rumb totalment diferent quan va decidir perfeccionar el gènere del bolero. Inspirada pel català Enric Granados i pels versos de Gabriela Mistral, va escriure Bésame mucho, un himne universal al desig i la tendresa que ha donat veu a generacions senceres. Curiosament, Granados s’havia inspirat en una composició de Robert Schumann per crear una peça que va despertar la passió de Consuelito, tancant així un cercle creatiu i emocional.
Perquè, com deia Teresa Pàmies, "tot el que passa a la vida, ja s’ha cantat abans en un bolero".
