Jan Dumont ha estat la cara de conegudes marques de jocs educatius, batuts de xocolata i medicaments. Amb només 13 anys, a més d'anuncis, ha format part del repartiment de La paradoja de Antares (2022), de Luis Tinoco, i de curtmetratges com Instruccions per a ser un nen assenyat (2024), d’Albert Aymar, entre altres films d'alumnes de l’ESCAC. És estudiant de segon d’ESO a l’escola Guixot de Sabadell.
No intimida una mica la càmera?
No, no! No em fa gens de vergonya. Em sento tranquil perquè el que faig em fa molta il·lusió.
Quan vas començar a fer d’actor?
Vaig començar quan tenia quatre anys. El primer que vaig fer va ser un càsting que era per un pòster d’Aplikids. Recordo que estava emocionat, però sí, al principi tenia una mica de por. Després ja vaig agafar confiança i sempre ha anat tot molt bé amb la càmera.
De tot el que has fet, què és el que més t’ha agradat?
Ha estat la pel·lícula La paradoja de Antares, perquè hi vaig aprendre molt i és una de les coses més importants que he pogut fer.
Quin és l’últim curtmetratge que has fet?
Es diu Susto, i és de l’ESCAC. Tracta d’un noi que té por de ser pare. Jo faig de nen que apareix quan està comprant al supermercat i l’espanta... Al final, la seva nòvia li diu per telèfon que està embarassada.
Quin ha estat el rodatge més especial que has fet?
Fa molt poc vaig anar a Milà! Era per un anunci del medicament Espididol. Era d’una productora italiana i d’un director que era holandès que es diu... [Harald Swart, apunta la seva mare]. Va ser una experiència increïble, amb gent molt maca. Ens enteníem en anglès i vaig aprendre molt de com treballen a fora. S’emet a molts països, aquí crec que encara no.
Tens nervis quan toca fer un càsting?
Només una mica al principi, però després em tranquil·litzo. Penso que si no surt, no passa res, perquè sempre és una experiència.
Com t’entrenes els càstings?
Practico molt les expressions, com per exemple la sorpresa, la ràbia, la tristesa... I miro moltes pel·lícules, sobretot m’agraden les de Harry Potter, les meves preferides, o El Senyor dels anells. Em fixo en com actuen els actors i en els efectes especials de les pel·lícules, que m’agraden molt.
M’han explicat que també t’agrada el doblatge des de petit.
Sí, molt. De petit baixava el volum de la tele i feia les veus dels personatges. Fins i tot vaig fer una prova amb el Roger Pera, que em va dir que tenia bona veu, però que havia de practicar una mica les esses sordes i les sonores.
Tens algun referent?
Sí, l’Hermione Granger [Emma Watson]. M’agrada com interpreta i com transmet emocions.
Els teus companys d’escola et veuen a la tele?
Sí! Sempre em fan broma i em diuen: “Eh, t’he vist a la tele!” Els fa molta gràcia, i a mi també.
Segueixes algun consell que t’hagi marcat?
Sí, m’han dit que mai deixi de divertir-me quan actuo. Que si t’ho passes bé, el públic també ho nota.
Dius que t’agradaria esmentar algú en aquesta entrevista...
El meu avi, que sempre m’animava molt amb tot el que feia i fa poc va morir. I també m’agradaria agrair tot el que fan els meus pares, que m’han acompanyat a tots els càstings i rodatges.
Vols continuar sent actor quan siguis gran?
Sí, de gran m’agradaria ser actor perquè gaudeixo del que faig i m’ho passo bé davant de la càmera. Però també m’agradaria ser bomber.
