Aquesta setmana hem vist com la pel·lícula One battle after another triomfava als Oscars i s’enduia sis de les principals estatuetes. Un reconeixement merescudíssim a una pel·lícula que reivindica la dissidència amb humor i que, en els temps que corren, resulta més oportuna que mai.
Com a curiositat, la paraula anglesa battle té el mateix origen etimològic que batalla en català. Ambdues provenen del llatí battualia, que identificava els exercicis de combat de gladiadors i soldats. Segons sembla, va derivar a l’occità com a batalha i d’aquí es va transmetre a la resta de llengües. Al castellà està documentat que s’hi va incorporar al segle XII, ja que fins abans s’emprava el mot lid. Inicialment, es feia servir per descriure únicament lluites entre dos contendents.
Ara com ara, la seva principal definició al diccionari és “acció en la qual dos exèrcits enemics es baten l’un contra l’altre.” És a dir, el duel individual inicial ha evolucionat cap a una lluita entre dos grups. En el magí col·lectiu, trobem batalles com les dels romans en formació, les dels abrandats escocesos estil Bravehart o les de pólvora i baioneta de l’època napoleònica com la de Waterloo; també batalles navals com les de Lepant o Trafalgar. Totes tenen en comú l’existència d’un terreny de combat delimitat i el fet que els participants pertanyen a cossos militars.
Al segle XX, amb la terrible irrupció del concepte de guerra total, desapareix qualsevol vestigi de noblesa en la confrontació i la paraula batalla queda encara més desdibuixada. Per exemple, a la batalla de Stalingrad, una de les més mortíferes de la història, el terreny de combat és difús i la distinció entre civils i militars es dilueix dramàticament.
Al segle XXI, pel que estem veient a l’Iran, avancem cap a guerres sense batalles. Míssils, drons i satèl·lits autònoms o controlats remotament destrueixen objectius. Un nou escenari en què, per exemple, més d’un centenar de nenes han mort mentre eren a escola a Minab, per culpa de l’ús de cartografia obsoleta subministrada pel que encara gosem anomenar intel·ligència.
Amb tot, del mot batalla encara ens queda el seu significat simbòlic, com el que empra Magda Oranich per titular les seves recentment publicades memòries: Totes les batalles. Un llibre que us recomano. He trobat d’especial interès les pàgines en què descriu la seva activitat com a advocada durant els darrers anys de dictadura. El relat de la defensa, si es pot dir així, del cas de Juan Paredes Manot (Txiki), que culmina en l’acompanyament a l’execució al bosc a Cerdanyola, és colpidor.
D’aquells anys que Oranich evoca amb tanta lucidesa, m’ha sorprès que, entre els jutges, els funcionaris de presons i, àdhuc, dins de la mateixa policia, existien diferents graus de feixisme. Hom tindria la temptació de pensar que, en aquell règim, l’aplicació de la llei i la repressió era uniforme; tot el contrari, segons s’explica al llibre, hi havia jutges especialment conservadors i determinades batudes policials es programaven quan era el seu torn al jutjat de guàrdia, per minvar encara més les, ja de per si, escasses garanties judicials de l’època. Inclús en la foscor, pot existir una àmplia gamma de colors.
Llegir Oranich i els seus contemporanis hauria de ser pràcticament obligatori per a tot el jovent que simpatitza amb l’extrema dreta i banalitza un passat que ignora absolutament. Com veieu, encara ens queden moltes batalles.