Sembla que era ahir que aspiràvem a esdevenir la Dinamarca del sud i, de sobte, ens llevem amb mossos de paisà a les aules per garantir la convivència escolar. La decadència de Catalunya és un fet que no admet gaire discussió. En gran part, és conseqüència d’un model econòmic ineficient sobre el qual exposaré, seguidament, algunes dades.
Comencem per l’àmbit estatal. Les recents xifres de l’Eurostat mostren que Espanya va tancar el 2025 amb un PIB per càpita de 28.320 euros, un 30% per sota de la mitjana de la zona euro, molt per sota de països comparables com Itàlia (33.080 euros) o la tan menystinguda França (38.330 euros). La comparació amb Dinamarca (59.550 euros), poc més que ridícula. És a dir, l’economia creix en termes absoluts, però a base d’anar incorporant mà d’obra immigrant en sectors de baixa productivitat.
Des d’una altra perspectiva, Espanya és el país de la UE amb la taxa més alta de sobrequalificació: un de cada tres treballadors supera la formació requerida per a la feina que desenvolupa. En aquest context, el nombre d’habitants espanyols que resideixen a l’estranger ja supera els 3 milions. Segons un estudi de la Fundació BBVA, la meitat d’aquesta emigració correspon a persones amb cicles formatius o graus universitaris.
Dins de l’Estat, certament Catalunya té un PIB per càpita un 20% superior a la mitjana espanyola. Ara bé, el cost de la vida aquí també és molt més alt. Aquesta combinació explica, segons el recent Informe Social publicat per la Generalitat, que la despesa corrent absorbeixi gairebé tota la renda disponible de la població (de mitjana, un 95%). Només la despesa en subsistència bàsica (habitatge, subministraments, alimentació i transport) ja suposa un 81% dels recursos d’una llar mitjana catalana.
Segons el mateix informe, un 36,5% dels infants catalans es troba en situació de pobresa i exclusió social (només ens supera Bulgària!). Amb aquest panorama, resulta comprensible que la taxa de fecunditat hagi assolit mínims històrics, amb 1,08 fills per dona, i que es trobi entre els valors més baixos de la UE. Sense relleu generacional, quin futur podem tenir?
És evident que el dèficit fiscal i la manca d’inversió crònica de l’Estat a Catalunya tenen un pes específic en la nostra decadència nacional. Però, insisteixo, l’atzucac en què restem encallats és, sobretot, explicable a través del model productiu. A més creixement, més saturació, més desequilibris i més estancament. Un model, en paraules de la mateixa Generalitat, “capaç de generar activitat i riquesa, però amb dificultats per transformar el creixement en benestar generalitzat” que, de retruc, ens ha conduït a una situació en què l’ús del català com a llengua habitual ja no arriba ni a un terç de la població. En definitiva, estem fent el negoci d’en Robert amb les cabres.
Podem canviar el model? Aquí és on entra en joc la sobirania democràtica en el seu sentit més profund. No es tracta només de votar cada quatre anys, sinó de tenir la capacitat real de definir el teixit productiu que volem, quines activitats prioritzem, quin tipus de creixement acceptem i com vertebrem econòmicament el territori. Perquè, en el fons, el model actual no és inevitable. És el resultat de decisions públiques i privades —algunes conscients i moltes implícites— preses al llarg del temps. I, si ha estat construït, també hauria de poder ser corregit. Però això exigeix una ciutadania exigent, informada i empoderada. Acció o implosió.