Educadora social, futura bombera, sabadellenca i gracienca, orgullosa de ser-ho, i, ara, nova jugadora del Club Balonmano Zonzamas de Lanzarote, a la primera divisió espanyola. Ella és la Maria Monllor, una noia de vint-i-cinc anys que s’ha convertit en esportista d’elit sense que això fos la seva obsessió i vol esprémer al màxim aquesta etapa gaudint del que més li agrada: trepitjar la pista amb força. "No és una cosa que hagi perseguit des del principi. He arribat aquí gràcies a l’esforç del dia a dia, i per això li dono molt valor", narra.
Després de mostrar un gran rendiment al Sociedad Deportiva Anaitasuna de Pamplona, a Segona, amb 65 gols en 19 partits, l’equip de les Illes Canàries ha apostat per fitxar-la com a peça clau per apuntalar un projecte que es consolidi a la categoria, després d’uns anys d’anades i vingudes i una permanència patida fins al final. “Estan donant oportunitats a molta gent jove i també em ve molt de gust viure allà. Estava fent un bon paper a Pamplona fins que em vaig lesionar el dit. Des d’aleshores, no he tornat a jugar i això és el que porto pitjor”, admet. Perquè, al cap i a la fi, passar la recuperació lluny de la família i els amics no ha estat fàcil. "La meva passió no és entrenar ni mirar handbol. La meva passió és jugar-lo: sentir l’adrenalina, el contacte i suar", sentencia contundent.
Ara bé, la Maria ja està preparada per tornar a calçar-se les vambes en el seu retorn al màxim nivell. Un nivell que ja va testejar durant una temporada al Granollers, on va compartir vestidor amb la Janna Sobrepera. Una bona amiga, però també tota una referent. "Aquesta és l’oportunitat de demostrar que sí que puc estar a l’elit, a més, porto l’aprenentatge de tots aquests anys. En aquell moment el salt era immens, era molt jove", afirma convençuda.
- La jugadora, en acció al Boccaccio
- David Chao
Una gracienca més, per sempre
Tot i ser conscient que s’ha convertit en professional, la pivot no oblida els seus orígens al carrer Boccaccio, quan el Xavi Vilella, la va convèncer per provar un esport d’equip. "Jo feia escalada, de fet havia estat campiona d’Espanya. Però amb tretze anys, tot juts començava l’institut i volia viure amb més calma com ho feien els meus amics. Aquí va aparèixer l’handbol. El meu pare hi havia jugat i la meva germana també ho feia”, ho portava a la sang.
- Monllor, durant l`entrevista amb el D.S
- David Chao
L’OAR Gràcia sempre serà casa seva, el club que l’ha vist créixer i gaudir dels millors moments que li ha donat l’esport, com el viatge a Zumaia per a segellar un bitllet a les fases. "Ho recordo perquè van venir un centenar d’aficionats, fins i tot els companys del masculí. L’altra grada estava en silenci i nosaltres no paràvem d’animar".
Certament, la jove lamenta l’actual situació financera del club. "Guanyàvem sabent que no pujaríem. La plaça no es podia pagar i ja ho teníem assumit des de l’inici. M’hagués encantat poder jugar amb l’OAR a Or, en una gran categoria i vivint a la meva ciutat", se sincera recordant la seva darrera temporada, que va culminar amb un ascens truncat als despatxos, però la satisfacció de saber que ho havien donat tot. "Mai havia entrenat tant com en aquella època, el Gràcia és un lloc atractiu per a gent de tota Catalunya pel gran ambient que tenim, això ens fa sumar punts. Les he anat seguint i crec que hi ha un gran relleu generacional", explica Monllor, que creu que apostar per la pedrera serà una de les claus durant les pròximes campanyes.
- Foto de família amb el sènior de l`OAR Gràcia
- arxiu
Massa entrebancs injustos
La Maria, que ja s’ha convertit en referent per a les nenes de la base, fa una crida a fer encara més passes endavant pel que fa a la promoció de l’esport femení. "Encara que pugui viure —o malviure— de l’handbol, ho puc fer perquè tinc el privilegi de tenir una família que em recolza. No totes les jugadores podrien fer el salt, has de tenir un pla B, sinó, crec que és impossible", assegura amb resignació. "Se li dona molt menys valor al fet de fer esport i ser noia.Puc estar jugant a la mateixa categoria que un noi i la mirada social cap a ell és que té molt més èxit", continua la gracienca, que ho ha viscut en primera persona. "Quan feia escalada, a l’escola ningú em preguntava i estava a un nivell molt alt".
Tot i aquest sacrifici constant, la Maria Monllor no canviaria les seves decisions, perquè l’handbol s’ha convertit en la seva essència. "La cosa més preciosa de jugar és remar totes en la mateixa direcció. Formar part d’un equip, d’un club i d’un barri és el més bonic".
