«Qui té por de Virginia Wolf?» va camí d’exhaurir les entrades al Principal

[caption id="attachment_23280" align="alignleft" width="300" caption="Foto: David Ruano"][/caption] Un dels èxits teatrals de la temporada, el Qui té por de Virginia Wolf? que dirigeix Daniel Veronese i que protagonitzen Pere Arquillué, Emma Vilarasau, Mireia Aixalà i Ivan Benet, arriba aquest diumenge al Teatre Principal (19h.) amb l’aforament pràcticament exhaurit. Grans actors catalans per a aquest clàssic del teatre nord-americà del segle XX, l’obra que va consagrar Edward Albee, que es recorda en gran varietat de versions —inclosa la cinematogràfica de 1966, dirigida per Mike Nichols amb uns memorables Elizabeth Taylor i Richard Burton—, i que Julio Manrique va programar al  Romea en el seu primer any com a director artístic del teatre barceloní. L’èxit previsible de la versió de Daniel Veronese de Qui té por de Virginia Wolf? (amb traducció de Josep M. Pou) gira ara per Catalunya i demà passa per Sabadell amb una expectació que ha portat a esgotar gairebé l’aforament del Teatre Principal, que aixecarà el teló a les 19h. Recital interpretatiu Tot convida, en efecte, a no deixar-se perdre aquest recital interpretatiu de Pere Arquillué i Emma Vilarasau, la parella protagonista de l’obra (George i Martha), un professor d’Història a la Universitat i la seva dona, filla del rector, encara atractiva als seus 50 anys però amb un punt d’amargor. Després d’un sopar conviden a prendre una copa a casa seva un jove professor universitari i la seva dona. La vetllada derivarà aviat en un malson, on emergiran els aspectes més foscos de la convivència, amb creixents humiliacions, cinisme i sarcasme que pujaran la tensió d’aquest joc perillós com una mena de «tragèdia del somni americà», el fracàs en una espiral d’odi. Per muntar aquesta «complexa maquinària sobre la vida humana en parella, en companyia», com diu Veronese, el director ha intentat deslliurar-se (ell i els actors) d’«idees preconcebudes», partint de zero amb la força del text. El resultat és menys fosc, i amb més humor, que al film.