El llegat de les besàvies: des del mercat central fins a la indústria tèxtil

La memòria de les besàvies de Sabadell ha sigut la protagonista d'una nova edició de les rutes culturals que el Museu d'Història de Sabadell organitza per diferents espais emblemàtics de la ciutat. Una oportunitat perquè la narració és conjugi amb els espais que van ser habitats per personalitats anònimes o no del llegat de Sabadell. En aquesta ocasió, i seguint les petjades de la reivindicació feminista del passat 8M, les dones que van emmarquen un episodi cabdal de la història de Sabadell han sigut les protagonistes. Dones empresàries, dones treballadores, dones polítiques que van escriure el que ens ofereix la realitat actual, però que seguint amb els esculls de l'època van ser invisibilitzades per l'únic condicionant de ser dones. La ruta que ha començat des del Mercat Central de Sabadell ha volgut recordanr la memòria de Lola Peiró, la primera carnissera del mercat, que mitjançant els seus ingressos va contribuir decisivament en la construcció del qual avui coneixem com a Museu de Paleontologia Miquel Crusafont, el fill de Peiró. La història d'ombres al voltant de la figura de Crusafont no acaba amb la figura materna, sinó que la seva parella també va tenir un paper protagonista en el desenvolupament social de la ciutat, malgrat ser invisibilitzada respecte a la seva figura. Julieta Sabater va ser una pionera en l'ofici farmacèutic en la que avui coneixem com a Farmàcia Sabater, una de les botigues més emblemàtiques del mercat, i que, de la mateixa manera que Peiró, amb els seus ingressos també va contribuir al desenvolupament del museu. Posteriorment, la ruta, en direcció al centre, ha posat sobre la taula el llegat de les dones i el tèxtil, una relació històrica que a la ciutat ha sigut recentment reconeguda amb la plaça de les Dones del Tèxtil, la qual anteriorment recordava la figura de l'alcalde franquista, Joan Marcet. En aquesta ocasió, la Caixa d'Estalvis de la plaça del Mercat ha recordat l'Escola de Cosidores, una institució liderada per Gertrudis Artigas que va tenir un paper cabdal en l'especialització de les dones dins de la indústria tèxtil i la consegüent igualtat dins de l'espai de treball. Les dones, com Maria Gisbert, van deixar de dedicar els seus esforços en el tractament de les tares en la producció per començar a ocupar els talers. Malgrat la seva ocupació en el tèxtil, Gisbert també va tenir un paper actiu en les publicacions polítiques de l'època. En l'òrbita d'Andreu Nin, va tenir un paper molt actiu durant la guerra que li van costar set anys d'empresonament. Finalment, exiliada a Caracas va forjar relació amb Pau Vila al Centre Català a l'exili on va torna a demostrar el seu potencial literari en la publicació La Senyera.