A l'hemeroteca es poden llegir alguns articles que en parlen:
"Sabadell i Castellar acolliran el nou zoo de Barcelona, convertit en reserva natural". El titular no és d'un 28 de desembre ni fruit de cap innocentada. Les cròniques de l'època expliquen una iniciativa a tres bandes, amb els Ajuntaments de Sabadell, Castellar i Barcelona alineats per a fer-ho possible. "
Joan Clos diu que la proposta local del zoo és 'més atractiva' que la de Caldes" i els alcaldes "acorden l'estudi de viabilitat", apuntava l'edició del Diari de Sabadell del 26 de novembre del 2002 en el tema del dia.
El projecte va aflorar a començaments del segle XXI. Els càlculs estimaven un cost d'uns 90 milions d'euros. Les reunions es van accelerar amb el repte de convertir la zona del
Torrent de Colobrers en un espai d'interès d'unes 125 hectàrees amb els animals com a protagonistes. Testimonis directes d'aquell capítol recorden com es va coure una idea que va acabar guardada en el calaix i que mai més s'ha recuperat.
[caption id="attachment_331661" align="alignnone" width="563"]

Cròniques sobre l'arribada del zoo a Sabadell i Castellar[/caption]

Més enllà del paper dels responsables polítics del moment -
Manuel Bustos, Lluís Corominas i Joan Clos-, l'objectiu era que Barcelona canviés el zoològic de la Ciutadella per un nou ecosistema marí al parc del Fòrum, traslladant els animals terrestres a un nou emplaçament. "En les trobades, es parlava del zoo
que caga gros. Un concepte que es transmetia des de Barcelona per entendre la voluntat de tenir un espai renovat a la capital catalana, enviant animals de grans dimensions fora de la ciutat", recorda l'arquitecte urbanista
Manel Larrosa.
El plantejament va aixecar
veus contràries a l’arribada del parc, tal com recorda ell mateix. En una de les manifestacions, unes 150 persones van participar en una excursió organitzada per la Unió Excursionista de Sabadell i l’entitat Amics del Ripoll per exigir que s’aturés el moviment. “És
una mostra de la política de l’època. Era un projecte que suposava destruir un dels espais naturals més emblemàtics de Sabadell i que al darrere tenia un plantejament especulatiu al rodal”, exposa Isidre Soler, membre de l’Entesa, que va formar part de les entitats ecologistes que van oposar-s’hi.
La connectivitat ecològica
La proposta es veia com
una oportunitat, amb efectes col·laterals com l'impuls de l'arribada del tren a Castellar, que va estar sobre la taula durant les successives reunions.
Xavier Mayor va ser una de les figures presents en el procés. Com a consultor ambiental, era l'encarregat d'explorar el concepte emergent de la
connectivitat ecològica. Per obrir un zoo marí a Barcelona, propi d'una ciutat mediterrània, calia alliberar la Ciutadella. "La idea política era eliminar l'existent. I això legalment no es podia fer", emfatitza l'expert. Per això, s'havia de buscar un lloc on hi hagués espai per a un zoològic "de qualitat i valorat internacionalment".
[caption id="attachment_331665" align="alignnone" width="700"]

Terrenys entre Sabadell i Castellar on es preveia l'arribada del zoo | Juanma Peláez[/caption]
Es van plantejar destinacions com
la Torre Marimon, a Caldes, o uns terrenys de
Rubí. Però la idea que va agafar més força era la zona
entre la Torre Turull i Can Moragues, l'espai verd entre Sabadell i Castellar. "Era un punt clau de l'àrea metropolitana pel que fa a la connectivitat ecològica", recorda. L'especialista en planificació va valorar externament l'opció. "Jo no qüestionava tècnicament la voluntat de fer el zoo. Calia saber com fer-lo perquè no provoqués cap mal", assenyala. En síntesi, era l'estudi de flora i fauna present i quin impacte podria tenir l'arribada de nous inquilins i un projecte d'aquelles característiques des d'un punt de vista mediambiental.
"Eren espècies que no eren pròpies del lloc. No hi hauria una bona conjuminació. Tampoc fatal, però calia una anella perimetral de circulació. Totes les espècies es mouen, individualment o en grup. Calcular aquest moviment era el repte principal. El zoo quedava a dins, i analitzàvem que les espècies no tinguessin problemes de desplaçament".
Com podria encaixar en aquell entorn? Era la pregunta que havia de respondre el seu equip. "Analitzàvem el procés, no una composició fixa de l'hàbitat. Calia assegurar que no es malmetria la connectivitat. A prop hi ha el riu, el parc de Sant Llorenç del Munt i Collserola. Era un punt estratègic pel territori", sosté.
[caption id="attachment_331664" align="alignnone" width="700"]

Document de l'estudi de viabilitat de la zona on havia d'anar el zoo | Cedida[/caption]
Mayor descarta que el document elaborat conduís al 'no'. "Jo no vaig tenir cap factor en contra. El torrent de Colobrers travessava el zoo. I això era un problema. L'anella permetria una bona circulació, però hi ha una zona al mig que has de respectar. Des del nostre punt de vista, calia separar el zoo en dues bandes i lligar-les a través de l'anella per trobar una connexió externa.
Quan van triar la parcel·la, no van tenir-ho en compte. Moltes coses no es van considerar", qüestiona. El plantejament demandava una nova mirada respecte a l'equipament, entès com una reserva natural amb animals.
"Si es fes bé, serviria per millorar tot l'entorn", defensa.
El consultor remarca que no va rebre cap pressió ni ingerència durant aquell any en què va estar-hi treballant. "Hi havia molt enrenou, però no va afectar res de la meva feina.
Es podia fer? Sí. Valia més diners? No era cosa meva", resumeix. Des del seu punt de vista, només un zoo es podria haver fet. L'inconvenient, però, és que se n'havien de fer dos, salvant a més el torrent. Finalment, la proposta va caure. "Es va fer una bona feina, però van decidir que tot plegat suposava un encariment per poder-ho fer bé. No sé quant, però fer un zoo marí i un altre terrestre, de nou, eren molts diners. Crec que va ser un aspecte clau per acabar amb la idea", expressa.
El final del projecte
L'Ajuntament de Barcelona va donar
carpetada. La reacció vallesana va arribar també en cadena. La primavera del 2004, el projecte quedava enterrat definitivament. Per a iniciatives com el perllongament del tren fins a Castellar, Mayor considera que va ser una oportunitat perduda. "De vegades, una obra així esdevé l'empenta necessària perquè es faci", diu.
L'informe final concloïa que el projecte d'equipament proposat, potencialment, podia encaixar bé en el sistema de connectivitat ecològica determinat. "Per això, cal assegurar que el projecte tingui com a objectiu principal el d'assegurar també el sistema de connectivitat ecològica a la zona", aconseguint "una peça important en aquest sistema i també sent catalitzador d'actuacions adjacents bàsiques per garantir-la". En aquest sentit, podia entendre's com
"una oportunitat de present, però també de futur en l'ús de l'espai".
El text tancava: "En aquestes condicions, valorem positivament la viabilitat de l'equipament en l'espai en qüestió". I afegia que "la viabilitat final està, doncs, estretament vinculada i, en aquest sentit, condicionada a l'elaboració d'
un projecte complex en el qual es considerin positivament les determinacions, recomanacions i propostes que aquest document ha aportat al respecte a assegurar la connectivitat ecològica". Dues dècades després d'aquell capítol, l'assessor no descarta que es reobri el debat sobre la ubicació actual del zoo i les particularitats d'un recinte que s'ha anat modernitzant, a pesar de les limitacions pròpies del lloc.