Roger Padrós es voldria quedar a viure en aquesta nit

Pot ser la plaça Sant Roc, atapeïda per files de cadires, un lloc íntim com mai no l’hem conegut? És el poder de la música i, sobretot, d’un Roger Padrós lumínic, vitalista i enamorat. El seu entusiasme incorregible i un somriure blanc d’orella a orella van fer creure durant més d’una hora que el món pot ser un lloc una mica millor, més càndid, amb camp perquè corri l’esperança. L’art de coincidir, un àlbum encara per presentar, proposa aturar l’accelerador i començar la revolució romàntica de les petites coses: “Mirar-nos més els ulls, dir-nos més bon dia i gràcies”, va proposar. Seria naïf, si Roger Padrós no tingués la capacitat de ser convincent.

 

 

Va obrir la nit amb Digue’m, la primera demostració d’un directe sense artifici ni filtres, directe i natural, enginyat per potenciar una veu talentosa i amb uns músics que, a més d’escortar-lo, van lluir-se. Sense bateria, en un format que podria ser acústic si no fos que calia amplificar una plaça sencera. Especialment destacat va ser el solo trompetista d’Àlex Martínez a El record, a la memòria de l'àvia del cantant. També van lluir les guitarres de Pau Mas i Clàudia Steccatto, que van rumbejar a Qui fos tan feliç –dedicada a la gata Mia de Padrós-. Era una nit per a la veritat. Per això, Roger Padrós no va amagar els nervis ni tampoc va dissimular quan se li va escapar el fil de Llibertat. Va treure-hi importància, il·lusionat: “Avui estic com un nen petit”.

Roger Padrós va revelar algunes de les col·laboracions de L’art de coincidir –quin títol! No és això, Festa Major?-, un àlbum que segur que el consolidaria a la primera plana del panorama musical, si els criteris de la indústria fossin predictibles. Celobert va ser la primera, interpretant Això de viure amb un duet bonic amb Laia Camps, i Miquel Freixas, al piano, i Martí Vila, al violí. Més tard, l’efecte sorpresa es va notar entre el públic quan va aparèixer Mariona Escoda per interpretar Encara plou, una cançó de desamor, en aquest cas amb un efecte semblant al del musical romàntic que es veu d'una hora lluny que hi haurà reconciliació. 

Es va ficar a la butxaca Sabadell quan va revelar que T’hi voldries quedar està dedicada a les seves passejades per Sabadell, a la gent amb qui s’hi creua i als paradistes del mercat. Va rescatar Amb tu, una de les cançons més representatives del seu projecte, que van enfilar amb tocs de rock, i va acomiadar el concert omplint de llumetes la plaça amb No em cal res més. Tres títols que prenen sentit en una nit memorable per a Roger Padrós.