Rosa Fité, la contacontes que viatja amb la motxilla plena d'aventures i emoció

Rosa Fité desprèn allò que col·loquialment es diu "bon rotllo". A més dels seus genuïns personatges, al damunt porta un esperit alegre i despreocupat que perdona fins i tot el meu retard. "Normalment, són els artistes, que fan salat", riem. Ens hem citat al Coro de Sentmenat, un punt emblemàtic del municipi que la va acollir fa més de vint anys. "El 2002 vaig venir cap aquí. Al principi era molt poble. Em va fer feliç perquè vaig recuperar l'essència que Castellar, on vaig néixer, havia deixat de tenir. M'encanta la tranquil·litat. Les finestres obertes. Escoltar què fan els veïns", detalla sobre la identitat del lloc que la va rebre amb els braços oberts. "Els vaig explicar un parell de cuentus i ja va em vaig integrar ràpidament", esclata a riure.

Qui és Rosa Fité?

Mestra de professió i actriu de vocació, la seva carrera va virar fa quasi trenta anys. "Em definiria com una professional que explica històries, amb un vessant educatiu", sintetitza. La faceta de mestra va quedar en segon pla quan allò de ser cuentista -com diu ella- va aflorar amb força per accident. Una proposta a la biblioteca de Castellar per a treballar amb les criatures ho va fer encaixar tot. "Des de llavors, no he tornat més a l'aula com a mestra, sinó com a convidada que dona eines a les professores i hi aboca una pedagogia per als infants", precisa. Escoles, llars d'infants, biblioteques, casals i centres cívics són la seu de les seves obres. Representacions que serveixen per inocular en els més menuts idees i els fan rumiar. 

Màgia, il·lusió, sentiments i valors apareixen en escena en les seves performances. "No és un màster de com s'han de comportar. Però els plantejo dilemes i situacions molt simples que són enriquidores". Eines com la poesia o el vocabulari configuren un joc al voltant de la paraula, teixint alguns dels seus formats més exitosos. Es tracta, en el fons, d'activar-los i mantenir-los desperts davant dels estímuls que proposa. Perseguir la motivació a través de figures de les històries que ella mateixa construeix. "Sempre tinc feina. Cada dia una escola o altra", diu sobre una rutina que la porta amb la motxilla carregada per tota la comarca.

Preocupació per les futures generacions

Les seves propostes han recollit el reconeixement del món educatiu. Mai ha tingut por de no rebre una trucada d'algun centre. "He tingut molts clients fixos. I ara tinc alguns fills de joves amb qui ja havia tractat quan eren petits fa més de vint anys. El boca-orella funciona", reivindica. La seva ment mai descansa. La inspiració no entén d'horaris d'oficina. "Hi ha nits que a les tres de la matinada em ve un pensament al cap [patapum!] i em llevo per escriure-ho". O per a confeccionar i dissenyar els personatges que protagonitzen els seus contes. "Tot el material el genero jo. Els caps de setmana, a les tardes...", relata sobre el procés d'elaboració.

Malgrat l'optimisme inherent que irradia, admet que l'evolució de la canalla en els últims anys li preocupa. "Estem perdent molt. Sobretot, pel que fa al vocabulari. Tindrem nens que davant d'un mòbil seran molt àgils. Però sense capacitat de transmetre. Estem perdent emoció i vincle personal. Hi ha molt individualisme i als nens els costa jugar, compartir", analitza. 

Quan li pregunto l'edat, li surt un crit. "Oh! Això no es pregunta a una dama...", exclama sense perdre el to d'humor. En realitat, totes les seves expressions i comentaris van acompanyats d'una gestualitat que delata la seva vena interpretativa. Enguany, ha fet 66 anys. "Per números, a l'abril ja em podria jubilar oficialment. Però és una feina que em costarà molt deixar de fer", confessa. Amb tot, a l'agenda ja té cites apuntades més enllà de les dates en què podria endreçar al calaix els ninos. "Optaré per una jubilació activa". Un dels neguits és pensar en el relleu. Per sort, hi ha una noia del món del teatre i l'animació infantil que acompanyarà la part final del projecte de la Rosa. "Potser obro la meva pròpia acadèmia Rosa Fité i començo a manar", apunta entre la ironia i el convenciment que aniria bé.

En part, ella ha obert camí. "El meu referent és el Xesco Boix. Però ell anava amb la guitarra i cantava. Jo soc més teatrera. També hi ha Els cinc dits d'una mà", puntualitza. La formació no ha parat, amb cursos més específics sobre la part pedagògica. Fins i tot ha aconseguit ser mestre de mestres. Alguns dels infants que l'escoltaven embadalits en el passat, avui són actors per la repercussió que la seva posada en escena va tenir. "Jo deixo una llavor. I quan veus que reculls fruits, és el més gratificant. Vol dir que no només has transmès coneixement, sinó també emoció".

Els seus pares, rememora, van ser claus per entendre qui és avui. De petita mai va silenciar les emocions. La fascinació per tot allò que veia. És la filosofia d'una persona curiosa i observadora que sempre s'ha dedicat a entretenir i inspirar a través de contes, titelles fetes amb pals d'escombra o el format que fos. Abans de marxar, saluda una jove que esmorza amb la mare. Ho fa amb el mateix to alegre i eloqüent amb el qual m'ha saludat quan passaven deu minuts de l'hora acordada.