Xavier Tarré parla amb la calma de qui ha travessat diverses vides en una sola trajectòria. Enginyer industrial de formació, consultor de negocis internacionals durant gairebé dues dècades i avui “coach i conseller d’alta direcció orientat al bé comú”. És el d’un recorregut vital intens, amb una mirada cada cop més humanista sobre el lideratge i l’empresa. “Soc un enginyer —explica—, però sempre he estat un cul inquiet”.
Nascut a Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès, Tarré, sabadellenc d’adopció, reivindica aquest origen amb orgull, però també reconeix que Sabadell ha estat clau en diferents moments de la seva vida. “Dic sovint que tinc doble passaport: el del Ripollès i el del Vallès”, comenta amb un somriure, tot recordant que la ciutat el va “acollir” en etapes decisives. De fet, la seva primera relació amb Sabadell no va començar amb bon peu. Rememora, amb un punt d’ironia, un partit de futbol de la seva infantesa, quan jugava de davanter centre al club del seu poble. “Van venir els de Sabadell i ens van apallissar. Jo vaig acabar enfadat i vaig dir: ‘a mi aquests no em veuran el pèl mai més’”. Aquella promesa, feta en calent, acabaria convertint-se en una anècdota reveladora, perquè la vida el portaria justament cap allà on havia dit que no hi tornaria mai més.
Amb els anys, l’esport va continuar sent un fil conductor. Va passar de jugar a futbol a competir en esquí, i va ser en aquest entorn on va començar a establir relacions amb gent del Vallès Occidental. “Coneixia nois i famílies de Sabadell i Terrassa amb qui compartíem entrenaments i curses. Hi havia molta camaraderia, i això em va apropar molt a la zona”, recorda. Aquelles relacions es van consolidar durant els seus estudis d’enginyeria industrial a l’Escola Industrial, quan sovint anava a dinar a cases d’amics del Vallès. “Va ser llavors quan vaig començar a sentir aquesta terra com una segona casa”.
El punt d’inflexió definitiu, però, arribaria el 1989. “Em vaig enamorar d’una noia de Sabadell, la Glòria. I vaig tenir molt clar que era ella”, explica sense embuts.
Aquell descobriment personal coincidia amb el final de la carrera i amb una necessitat interna de fer un pas més enllà. “Vaig sentir que havia d’explorar món. Era una inquietud molt profunda, gairebé existencial”.
Poc després, guanyava una plaça com a promotor de negocis de la Generalitat de Catalunya i assumia un repte majúscul: obrir la primera oficina institucional catalana a la Xina, concretament a Hong Kong, l’any 1991. “Va ser una aventura extraordinària. Jo era enginyer industrial i em vaig dedicar a acompanyar sobre el terreny empresaris, molts d’ells del Vallès i vinculats a la Cambra de Comerç de Sabadell, en el seu procés d’internacionalització cap a Àsia”.
Aquella etapa es va allargar gairebé vint anys. Tarré va viure immers en un context de desenvolupament industrial accelerat, treballant colze a colze amb directius i empresaris que buscaven noves oportunitats. “Va ser una escola extraordinària, tant des del punt de vista tècnic com humà. Vaig aprendre molt sobre la psicologia dels líders, sobre com prenen decisions, sobre les tensions que viuen”.
Tot i la distància —en una època prèvia a internet, quan la Xina era encara molt llunyana—, el vincle amb Sabadell no es va trencar. La seva parella s’hi va traslladar durant un temps, i la relació amb la ciutat es va anar consolidant. Fins que va arribar un moment clau: “Vaig sentir que volia tornar a casa. I per mi, casa era Sabadell”. Va obrir oficina a la plaça Major, convertint-se en un dels primers professionals a oferir serveis especialitzats en negocis amb la Xina des del territori. “Era una manera d’apalancar tot el que havia après”, explica.
En aquell context, també recorda amb especial afecte l’arribada dels seus primers col·laboradors xinesos. “Tres tècnics que van venir a treballar amb mi. En aquella època, veure gent d’origen asiàtic a la plaça Major no era habitual. Alguns d’ells es van quedar a viure aquí. És una petita anècdota, però diu molt de com han canviat les coses”. Amb el temps, la seva activitat va evolucionar cap a la consultoria en gestió del canvi, establint-se definitivament a Sabadell, on va continuar desenvolupant projectes des de la ciutat, primer a la plaça de Sant Roc i després a l’edifici BMC, a Sant Quirze del Vallès. “Tot i que moltes vegades semblava que hauria d’anar a Barcelona, jo sempre vaig voler quedar-me a Sabadell. M’agradava portar-hi gent d’arreu del món i mostrar-los una ciutat diferent: més propera, més humana, més habitable”.
Tarré assegura que, de manera paral·lela a la seva carrera professional, anava gestant-se un procés de transformació personal. “Tota aquella intensitat, aquell ritme internacional, també em va portar a una certa crisi existencial. I d’allà en va sortir una mirada més humanista, més centrada en les persones i en el sentit del que fem”. Aquest procés el va conduir cap a una nova etapa, que defineix com la tercera gran fase de la seva trajectòria. Just abans de la pandèmia, va prendre una decisió significativa: tancar l’oficina que havia mantingut durant anys i reorientar-se completament. “Vaig intuir que venien canvis importants i vaig voler anticipar-me. Em vaig centrar al 100% en el coaching i el consell d’alta direcció, amb una idea molt clara: treballar pel bé comú”. “Ja no treballo en una oficina tancada. El meu espai és el rodal de Sabadell”, explica.
Des del Parc Catalunya fins a la Mola, passant pel riu Ripoll, el torrent de Colobrers o el bosc de Can Deu, Tarré organitza caminades amb directius i empresaris. En aquesta etapa, també hi ha un altre element simbòlic: la seva bicicleta Brompton taronja, que l’acompanya en molts d’aquests recorreguts. “La bicicleta et dona una mirada especial. Et mous, però alhora observes, degustes els espais. És molt coherent amb aquest moment vital”. Paral·lelament, ha fet un pas més en la seva voluntat de compartir aquesta experiència: ha escrit El Camí de la Matrioshka, un llibre que defineix com “un viatge cap al jo més autèntic”. Publicat el 2025, proposa un camí de descoberta interior per anar “traient capes fins a l’essència humana. “Perquè només des d’aquí es pot viure i liderar orientats al bé comú”, conclou.
