Arxiu

Sergi Ots: «Per nosaltres el públic és un element viu i imprescindible de l’espectacle»

25.1 a 3col

Foto: ESTEVE BARNOLA

Més que espectacles teatrals, Ponten Pie proporciona «experiències sensorials». Divendres passat va tancar el públic a 5 graus en quatre passis a una petita cabana de fusta, al pati de L’Estruch. És Ârtica, proposta que ahir ja era a Alemanya en una extensa gira de la companyia de Santa Coloma de Gramenet.

La vostra línia des dels inicis ha volgut trencar per damunt de tot amb el teatre convencional...
Potser ho  fem amb un punt obsessiu, però volem crear un món particular, ‘real’. A Ârtica la gent ens deia que semblava que estiguessin a la muntanya, havien oblidat que eren al pati de L’Estruch.
És que els poseu a 5 graus de temperatura!
Quan entres, t’abriguen. És una experiència sensorial… i de conservació. Al final, què millor que el fred per conservar aquests abrics.
A la casa hi ha uns abrics i es pot veure l’última etapa de la seva vida…
El públic entra al que és més aviat una casa-contenidor, on arriben els abrics. Un personatge extreu el fil de l’ànima, l’última escena viscuda, i després es fa una col·lecció d’aquests moments. Un homenatge a l’últim sospir de cada persona. Després es fa un abric de tots aquests fils: la memòria de pràcticament tota la Humanitat!
I cap actor parla. Què es veu a les finestres?
Tot és atemporal, asexual. Un món oníric. Quan s’obre una finestra podem veure com ha estat l’escena, per exemple com ha mort aquesta persona. La màquina de cosir, a través de les llums i les lupes, recrea l’escena. Però l’escenari que es munta darrera les finestres es desmunta de seguida i el públic ja no el veu quan surt de la casa.
Com s’ho agafa el ‘públic’?
Hi ha de tot. És una cosa molt diferent. No entres a un teatre, entres a un espai i no tens altra opció que ‘entrar-hi’. Desapareix la quarta paret. Les emocions i el que sents és molt pur. No hi ha focus ni cap altre element tècnic o teatral.
Com convertiu la casa en una nevera?
Ha estat un repte tècnic, un any i mig de feina. La casa ha de poder viatjar i que es pugui instal·lar a tot arreu, ja sigui a un pati o dins un teatre. I que estigui preparada per la pluja. Són moltes hores de muntatge, gairebé un dia i mig.
Com produïu el fred?
És com un macro-aire condicionat. Una màquina per carns i fruites però preparada perquè sigui apta per a les persones. S’ha hagut d’estudiar molt. I pesa 300 quilos.
El muntatge Copacabana, que vau fer a Tàrrega, era una experiència culinària però tropical. De la calor al fred.
Sí, a Copacabana muntàvem un restaurant. Era tot el contrari: caòtic, molt cubà, Benny Moré… i tot passava de veritat. El 90 per cent de l’espectacle depenia del públic. Per nosaltres el públic és un element viu, és imprescindible, però no el fem partícep d’una manera activa. No el fem sortir a ballar o fer coses.
Tot en un espai petit, sents respirar els actors.
És molt bonic veure les reaccions del públic. Pots veure si agrada o no… El pots tocar. Són reptes que el públic també ha de fer.
Després de la calor del Carib i el fred de la muntanya, la propera «experiència» serà…?
Uf, després del que ens ha costat aquesta, encara ens queda temps de gira… No ho sé, dèiem que potser una sauna! Està per veure. Tenim tres projectes grans però són per al 2015 i el 2016. Els nostres processos de creació són una mica complexos perquè la  co-directora, Emilie de Lemos, viu a  París.

Comentaris

Diari de Sabadell, el diari de sempre, al servei dels sabadellencs i vallesans.

Telèfon Redacció: 937 275 545 sabadell@diaridesabadell.com

Telèfon Publicitat: 937 275 545 publicitat@diaridesabadell.com

Les Valls, 10, 2a planta 08201 – Sabadell

Copyright © 2018 Diari de Sabadell | Novapress Edicions S.L.

To Top