Sembla que ha causat una certa sorpresa la retirada del monòlit al·lusiu al batlle Marcet i el projecte de canviar els noms d’aquesta plaça i la del també batlle sabadellenc Antoni Llonch. Era un tema que ja havia estat debatut en altres ocasions, però que ara ha esdevingut un fet. La Fundació Bosch i Cardellach ha protestat la decisió, al·legant que “la història local l’han fet persones de diferents estrats socials amb tarannàs diversos i circumstàncies històriques determinades que han de poder compartir l’espai públic”.
Cal admetre que el tema no és pas senzill. A nivell personal he de recordar que fou gràcies a Antoni LLonch i d’altres com ara Mossèn Ernest Mateu, que el meu pare Miquel Crusafont i Pairó va poder sortir de la presó l’any 1939 on restava tancat per “rebelió militar”, cosa que traduïda a termes reals consistia en una defensa de la llengua catalana, però que en aquelles dates era poc menys que una sentència de mort. I fou Marcet, qui va treure de la presó el meu avi Isidre Crusafont i Domènech quan poc temps més tard hi restava rigorosament incomunicat (no va poder anar ni tant sols a l’enterrament de la seva mare), pel seu passat republicà. D’altra banda fou Marcet qui va acollir calorosament la proposta del meu pare per a crear la Fundació Bosc i Cardellach i qui més endavant va influir positivament en iniciar el procés que culminaria, vint anys més tard, en la creació de l’Institut de Paleontologia. Per tant, a nivell personal he de manifestar sense reserves el meu afecte per a aquests dos batlles sabadellencs. I, de ben segur, molts altres sabadellencs podran aportar altres testimonis tant o més determinants com els que ara jo comento.
Estic, doncs, d’acord, en la idea que cal analitzar bé les coses i que cal fer justícia històrica a cada persona. De tota manera també és cert que un espai públic dedicat a una persona és una mica més que això. Es tracta d’un referent públic que presenta aquestes persones com a dignes d’elogi i d’exemple ciutadà. Dit d’altra manera: en els annals de la història sabadellenca caldrà acceptar tots els mereixements d’aquests dos ciutadans, però això no significa que hagin d’ésser presentats com a dignes d’enaltiment públic si varen ésser batlles en temps d’una dictadura feixista.
Cal veure com es presenta la qüestió a nivell general estatal. L’aixecament dels generals va ésser un cop d’estat feixista contra un govern democràtic legítimament constituït i el que en va seguir no va ésser pas una “guerra civil” com usualment es diu sinó una revolta feixista que va imposar un govern d’aquest signe, amb guerra, assassinats, persecucions i atemptats a la nostra llengua i la nostra cultura. Els crims de la FAI i d’altres grups extremistes durant la guerra els fan, igualment, reus de condemna, però en absolut canvien els fets anteriors, que són previs.
D’altra banda, el nou règim democràtic establert ja fa prou temps, havia d’haver condemnar explícitament els fets anteriors i rehabilitar totes les víctimes innocents, cosa que encara estem esperant. Hem assistit a la inqualificable perduració a Tortosa del monument a la “victòria” de l’Ebre i al “Valle de los Caídos”, monument a la barbàrie, hi segueix triomfalment reposant el principal assassí i s’hi mantenen empresonats els cossos de lluitadors republicans que els seus familiars no poden recuperar a fi de donar-los un darrer repòs digne. Aquesta és la realitat i és sobre aquestes bases que cal prendre les decisions, en el curt espai en el que és possible d’establir una mica de rehabilitació a tant sofriment cruel, inútil inhumà.
En el context d’aquesta crua realitat, diria que tot el que es pugui fer és poc. Per tant considero que l’actuació del municipi ha estat correcta i valenta. I que els draps calents són els que, malauradament, permeten que perdurin les situacions inacceptables a que hem fet referència més amunt. Per tant, penso que no cal afegir-ne més.
“Per tant considero que l’actuació del municipi ha estat correcta i valenta”
