Més enllà de la Grípia-Ribatallada

Fa poc dies l’Ajuntament de Sabadell manifestava el seu suport al projecte de crear el Parc de la Grípia-Ribatallada promogut per l’ADENC, GPENAT (grup per la protecció dels espais naturals de Terrassa) i la secció natura de la UES, amb l’objectiu de conservar aquest espai natural. L’aliança entre les entitats del tercer sector ambiental i els governs municipals és una excel·lent pràctica per garantir les iniciatives ambientals d’interès públic, com ara la conservació i protecció dels espais naturals del Vallès. L’impuls de la societat civil amb vocació de servei públic i la legitimitat democràtica dels governs electes és una fórmula sensata i reeixida per aprofitar el talent i tenacitat del ric teixit associatiu del nostre territori.

Preservar i garantir l’activitat agrària de les prop de 20.000 hectàrees d’espais agrícoles que encara queden al Vallès és un objectiu polític de primer ordre. El benestar dels vallesans depèn, en bona part, d’aquest coixí verd de camps i boscos que uneixen i separen les ciutats i viles de la bioregió del Vallès. De fet, juntament amb els teixits urbans, configuren els dos pilars d’una comunitat on pretenen conviure diferents formes de vida biòtica i elements abiòtics amb cert equilibri.

Una de les lliçons que es pot aprendre de la natura és que no reconeix ni sap de fronteres administratives. Una cabòria molt humana i al mateix temps inútil. Per exemple, imaginar que el riu Ripoll a Sabadell o la riera de les Arenes a Terrassa són aliens allò que passi riu amunt, a Castellar del Vallès o bé a Matadepera, és no comprendre com funcionen les interrelacions a la natura. A més, la conservació d’un bé comú local i preuat com l’aigua sempre requereix una atenció especial per part de la comunitat. I, precisament, la protecció de les seves conques i evitar la contaminació o abús d’aquest bé és un deure no només de l’administració, sinó també del conjunt de la ciutadania.

L’actual proposta ambientalista recull, en part, el projecte de Via Verda de Sant Llorenç-Collserola promogut el 1996 pel Fòrum terrassenc per a la protecció i ordenació del medi natural i del paisatge. Un projecte que definia aquesta via verda en quatre àmbits que de nord a sud eren: Parc natural de Sant Llorenç, Mancomunitat paisatgística, Serra de Galliners, Corredors Cerdanyola-Sant Cugat i Parc Metropolità de Collserola. En aquell context es proposava que fos una reserva, reconeguda jurídicament, d’espais naturals i agrícoles de la plana del Vallès. Aquest àmbit també permetria la connectivitat ecològica entre els dos parcs naturals de les serralades. La iniciativa insistia que aquest territori actués com a mur de natura de possibles creixements urbanístics. Un any més tard, l’associació Cerdanyola Via Verda s’afegia a aquesta demanda de preservar diversos espais amenaçats per actuacions previstes a Cerdanyola.

El projecte del parc Grípia-Ribatallada només és una part d’un pla més ambiciós que neix a la conca alta del riu Ripoll i de la Riera de les Arenes al Parc Natural de Sant Llorenç i arriba a Collserola a través de centenars d’hectàrees que cal protegir, conservar i rehabitar-ne els seus ecosistemes. Avui, recuperar la proposta de la Via Verda de Sant Llorenç-Collserola, com també el projecte de l’Espai Agroforestal de Llevant dibuixat a finals dels noranta, seria un full de ruta digne per resoldre els deures pendents. I també una oportunitat per exercir la nova política de la cooperació intermunicipal que esborri la decadent visió del municipi-frontera. @manelcunill

“Preservar i garantir l’activitat agrària de les prop de 20.000 hectàrees d’espais agrícoles que queden al Vallès és un objectiu polític de primer ordre”

Aquesta entrada va ser publicada en Opinió. Guardar l'enllaç permanent. Tant els comentaris com els trackbacks estan tancats.