Resistència al canvi

Aquesta és una por força estesa entre aquells que tenen vertigen quan alguna cosa es mou en el seu medi quotidià. Les persones, empreses o entitats procuren adaptar-se a un entorn que els evoqui la sensació de benestar i esdevingui la seva àrea de confort. Tot i així, l’entorn és canviant i requereix transitar a altres escenaris per continuar el camí vital. Aquests canvis impliquen abandonar la comoditat del present per endinsar-se en altres viaranys incerts pendents de viure. I això pot passar tant a l’entorn professional, familiar, social, polític com a molts d’altres. Educats en aquesta por al canvi sempre es busca que la transició, si és que cal canviar, sigui la menys traumàtica possible.

Tal vegada, fer aflorar en les persones aquest sentiment d’incertesa per evitar canvis és força efectiu. Per exemple, atiar la por per la insolvència del sistema públic de pensions de l’Estat és un excel·lent reclam per determinades entitats financeres a l’hora d’endossar molts productes com ara plans de pensió i estalvis o assegurances. També en el camp polític s’utilitzen aquestes arts per contrarestar els moviments emergents de canvi i transformació. En aquest àmbit els missatges de caràcter apocalíptic en són el fil conductor d’aquestes pràctiques destinades a combatre i evitar nous escenaris.

És cert que en la majoria dels àmbits, el canvi no està pas institucionalitzat, és a dir, no forma part de la vitalitat diària. I, per tant, el canvi a vegades arriba per una pertorbació inesperada o bé per voluntat pròpia, gràcies a l’exercici del coneixement, la reflexió i la decisió de canviar. Sense aquests factors o altres, com també el suport de l’entorn, difícilment s’encamina un canvi.

A la ciutat, per exemple, al govern municipal segueix amb la convicció que s’ha de permetre la circulació dels autobusos pel Passeig. Tot i que aquest debat s’ha ajornat fins d’aquí a uns mesos, de ben segur que l’èxit de la celebració de la diada de Sant Jordi al Passeig va ser una magnifica ocasió per convidar-los a superar l’actual actitud resistent. El reguitzell de giragonses de l’equip de govern municipal en relació a què cal fer al Passeig hauria de finalitzar ben aviat. A diferència del que explicaven els responsables municipals, la indefinició sobre el tema més rellevant per aquest espai caldria afrontar-la en primer terme i no transferir-la a pròxims mandats. L’ocupació cívica de l’espai és la prova evident que el Passeig hauria de ser un espai sense autobusos els set dies de la setmana. Amb una mica de traça i enginy caldria endreçar aquest espai amb la vocació d’admetre activitats de caràcter sociocultural i altres, així com recuperar el màxim d’elements naturals i frescals per rehabitar el Passeig.

Si ens traslladem a l’àmbit territorial de la ciutat, el Vallès, també hi ha reptes que requereixen vèncer les forces contràries al canvi. Una d’elles és superar la timidesa del Consell Comarcal del Vallès Occidental a obrir la porta de bat a bat per promoure una nova governança pel Vallès. Això requereix una aposta decidida per construir una eina similar al que avui és l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però en aquest cas del Vallès. Dissoldre els actuals consells comarcals del Vallès per fer néixer un organisme públic al servei dels vallesans seria un final digne per un model obsolet d’organització del territori vallesà. Fins i tot, fa poques setmanes el Consell Comarcal del Barcelonès va aprovar una moció on s’instava a la supressió de la institució comarcal. Nova política que espera lideratge polític compartit i actiu. @manelcunill

“El Passeig hauria de ser un espai sense autobusos els set dies de la setmana”

Aquesta entrada va ser publicada en Opinió. Guardar l'enllaç permanent. Tant els comentaris com els trackbacks estan tancats.