La nit del dijous al divendres la meva dona va patir una crisi d’ansietat pel que vam acudir a urgències de l’Hospital Taulí. No hi havia gaire gent. Després d’esperar dues hores, vam preguntar al personal quan la podrien atendre i ens van dir que la seguent persona que visitarian seria ella. No va ser així. Seguien entrant pacients i vam seguir preguntant i ens anaven responent el mateix fins a quatre vegades.
Finalment, ens vam discutir amb el personal de l’entrada, aixecant la veu, això sí. Automàticament van venir els de seguretat, un amb la porra a la mà i l’altre posant-se uns guants negres, tot comentat que ell havia treballat a presons i que sabia el que havia de fer.
Vam decidir marxar perquè la situació semblava que sortiríem pitjor de quan vam entrar.
Senyors d’urgències del Taulí: no estan gaire coordinats en el seu equip, no anem bé si aquest és el tracte que donen als pacients, al cap i a la fi els mantenim entre quasi tots.
