El passat 11 de juny, Antoni Dalmases, l’exportaveu de la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS), promotora de la consulta sobiranista del 30 de maig, realitzà una sèrie d’observacions sobre el meu article de valoració de l’esmentada consulta (D.S. 3-06-10).
L’autor no va voler discutir les meves consideracions sobre el divers recolzament social que va obtenir la seva proposta. Entenc que es tracta d’una qüestió incòmoda ja que els resultats palesen que els barris perifèrics van donar l’esquena a la consulta, com ho demostra que als populosos barris del nord de la ciutat només va participar 1,6% del cens electoral. Tanmateix, en comptes de reflexionar seriosament sobre les causes d’aquest fet, potser el més rellevant del 30-M, prefereix esquivar la qüestió amb el poc convincent argument que li resulta “farragós”, “amb aquesta calor” i al “segle XXI”, com si a l’entrar a la nova centúria les classes socials haguessin desaparegut per art de màgia.
Dalmases reserva la seva crítica a la meva avaluació sobre el posicionament de les associacions d’immigrants que van donar suport a la consulta i es pronunciaren a favor de la independència de Catalunya.
Vagi per endavant que crec que els immigrants tenen tot el dret del món a opinar sobre qualsevol tema de la vida pública d’aquest país. Ara bé, penso que fou políticament imprudent que es decantessin per una de les opcions en un plet que aixeca passions entre nosaltres. Crec que hagués estat més assenyat que, donada la seva condició jurídica d’estrangers, haguessin mantingut una exquisida neutralitat; ja que aquesta presa de posició els allunya dels seus companys de classe autòctons, és a dir, d’aquells que tenen la nacionalitat espanyola, com es va comprovar el 30M. Una circumstància que pot incrementar les reaccions de rebuig a la immigració que, malauradament, estan pressents en amplis sectors dels treballadors d’aquest país, a l’arrenglerar-se amb una reivindicació nacionalista pròpia de les classes mitjanes i que no gaudeix de masses simpaties als barris obrers. Això –insisteixo- sense qüestionar el seu dret democràtic a opinar sobre aquest o qualsevol tema.
