Per coincidir amb dissabte, alguns dels actes previstos per a la Diada 2010 es van anticipar per potenciar l’assistència, un factor clau que mesura l’èxit de qualsevol convocatòria. Una altra nota específica d’aquest Onze de Setembre és que la seva celebració és gairebé un acte de precampanya electoral i, per això, no hi ha jornada unitària, pretensió gairebé sempre problemàtica. A més, encara dura la ferida de la sentència de l’Estatut.
El missatge dominant de la Diada serà el “nosaltres decidim”, que s’interpreta a vegades en clau gradualista i altres amb accent més radical i sobiranista, és la diferència entre l’autogovern i la independència. És clar que una cosa és una pancarta i una altra un programa d’acció, i la Diada no deixa de ser una ocasió per proclamar públicament allò que en cada moment impregna l’ambient. És una caixa de ressonància amb uns potents amplificadors.
La rivalitat i confrontació amb Madrid, símbol del centralisme, té nuclis de conflicte que van variant. En alguns moments les diferències tenen a veure amb el finançament autonòmic, que no troba una via de sortida acceptable, altres vegades la preocupació condueix vers la desafecció i el reflex és el català emprenyat, ara és una barreja de tot que mena gairebé a la insurgència civil. Mal assumpte.
Som al final de la legislatura, en la ranera del segon tripartit, una fórmula de govern que no ha estat presidida per l’èxit. Les discrepàncies tàctiques i estratègiques entre els socis són ara més visibles que mai, entre altres raons perquè hi ha eleccions i cal marcar el territori. Aquest és el veritable rerefons d’aquesta Diada.
Al
