Crec que podríem dir que, per molts sabadellencs, els fotoperiodistes Farrán, pare i fill, eren com de la família, de tan propers com els teníem. Els havíem vist al llarg de molts anys amb la bossa de les seves càmeres i objectius penjada al coll, sempre amunt i avall fent fotos com a bons notaris gràfics que eren de la vida quotidiana de Sabadell. No hi havia un esdeveniment ciutadà que ells no captessin pel futur.
Els hi devem molt i crec que, quants més anys passin, més valor tindran les seves fotografies per “veure” com era, com vivia i com respirava Sabadell durant els més de quaranta anys que són els que ambdós van poder “atrapar” amb els seus objectius.
De caràcter amable, treballadors de mena i enamorats de la seva feina, el Farrán il.lustraven les pàgines del Diari de Sabadell i així ens feien “veure” la nevada, la manifestació, l’arribada del Reis Mags, els esports, la vida cultural, l’activitat política, els invitats il.lustres que ens visitaven, el món industrial i del treball, la Festa Major, l’Aplec de la Salut, l’activitat religiosa i un llarg etcètera.
El Farrán pare primer, i el fill Farran després, van venir sovint a casa dels meus pares, al Passeig de la Plaça Major -que en temps de la dictadura es deia Paseo del General Primo de Rivera- per fer des d’allí fer fotos del que passava al Passeig ja que, des de l’alçada del nostre pis, tenien una vista esplèndida; abans de la construcció de l’edifici del Zara, des de casa fins i tot vèiem el Tibidabo. La visita la recordo gairebé sempre igual: es feien les fotos i un cafetó ràpid i la xerradeta ja que le meu pare era molt aficionat a la fotografia i aprofitava per treure les seves càmeres -ell en deia màquines de retratar- i els demanva algun consell sobre la llum i l’enfocament ja que llavors poca tècnica hi havia per ajudar i encertar-la a l’hora de fer una bona fotografia.
Per això celebrem l’ho-
menatge i l’escultura que l’Ajuntament, algunes enti-
tats i la ciutat de Sabadell els ha dedicat com a mostra d’agraïment a la seva tasca.
