Foto: David Ruano/TNC
No és el primer cop que trepitja l’escenari del TNC, ja que va compartir aquell Coriolà de Georges Lavaudant amb Lluís Homar en el protagonista shakespearià, però l’actual paper de Jep Barceló a Rei i senyor, de Pous i Pagès, representa «un pas molt important». I al costat de Lluís Soler.
Rei i senyor és un drama rural català que, a principis del segle passat, planteja «una reflexió sobre els límits i excessos de l’autoritat paterna en el marc de la crisi de les estructures patriarcals».
El conflicte es centra en la decisió del terratinent Andreu Reixac d’allunyar la seva filla Remei del seu promès. La raó? Ella ha desafiat l’autoritat paterna, és a dir, s’ha posat al costat dels buscarols que exigeixen un augment del preu de la seva feina.
Un enfrontament que es fa més fort amb l’arribada de l’altre fill de Reixac, el Narcís, que porta de l’estranger noves idees i valors que entronquen amb l’esperit modernista.
Enmig d’aquest polvorí, d’aquesta tragèdia domèstica a una casa pairal de llarga història, la lliçó de Pous i Pagès és que «la llibertat personal només es guanya contra les coaccions socials i el determinisme de la natura», es diu a la presentació del muntatge.
Poc coneguda
Rei i senyor ha pujat a l’escenari de la sala petita del Teatre Nacional de Catalunya just en el centenari de la publicació d’una de les grans novel·les del modernisme, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912), del mateix autor.
Oficialment no representada des que el 1918 es va estrenar al Romea, aquesta Rei i senyor està dirigida per Toni Casares i protagonitzada per Lluís Soler (Andreu Reixac), Quimet Pla (Ventura, germà d’Andreu), Carles Romero (Narcís, fill d’Andreu), Roser Camí (Eugènia, esposa d’Andreu), Sara Espígul (Remei, filla d’Andreu) i Borja Espinosa (Miquel d’Aiguaviva, enamorat de Remei).
A més, hi ha un seguit de personatges secundaris com el pastor de Pep Cruz o el masover Garrell que encarna Jep Barceló, i tots ells aporten valuoses pinzellades de la informació de la història. L’actor sabadellenc considera «un pas de gegant» tornar al TNC amb aquest muntatge i gaudeix d’un atractiu ‘tête-à-tête’ amb Lluís Soler.
L’obra, que estarà en cartell fins el 29 d’abril, està «molt ben tramada» i reserva un efecte final escenogràfic «molt potent», avisa Barceló, però que és millor no desvetllar. Max Glaenzel signa l’escenogafia.
Barceló dóna més detalls del muntatge, totalment naturalista i acurat fins el punt d’incloure conills de debò. «Andreu Reixac en el fons és bona persona, però sempre que no s’hi enfrontin. Quan algú li falta el respecte… es trenca tot!».
Estrena tranquil·la
Així, els fills del terratinent són expulsats de la casa pairal i se’ls dóna per morts. Un autoritarisme que potser no queda tant lluny en el temps, tal com poden recordar dels avis alguns dels actors. Barceló creu que pot fer pensar en un Ibsen, i que de fet Pous i Pagès n’és una mica deutor.
De Toni Casares diu que ha sabut dirigir «de forma molt positiva» i que ha estat un privilegi afrontar l’estrena amb absoluta tranquil·litat.
«Vam tenir muntada l’obra en tres setmanes i després hem tingut molt temps per matisar els detalls». Un mes abans de l’estrena van fer una lectura dramatitzada a l’Ateneu Barcelonès.
Com a curiositat, els actors han treballat la dicció per aportar a la història un element geogràfic (La Garrotxa, L’Empordà), que situa millor l’acció a l’ambient rural: diuen «els atres» i «ha set» enlloc d’«els altres» i «ha estat», per exemple.
