Per mi sempre heu estat la meva “altra família”. Durant els anys que vaig compartir un tram de les vostres vides, em vaig sentir sempre molt estimada. I després, quan els “nens” s’han anat fent més grans, me n’he sentit igualment.
La Montserrat i el Vicenç sempre em tracten amb una dolçor especial, que em fa sentir bé. El Pau, la Laura, la Cristina i el Bernat em fan sentir lligada emocionalment amb ells. Com si el temps no hagués passat. El Pau avui m’ha abraçat amb força, i en silenci i tendresa ens ho hem tramés tot… També vull agrair-li al Pere la seva amable tendresa i estimació.
I tu, estimada Teresa (3a), has estat un referent, un amiga, un suport silenciós en moment difícils, amb gests que perduren en la memòria des de fa molts anys, la teva serenor ben ordenada i la teva tendresa silenciosa han anant fent un pòsit en la meva via.
Aquests últims anys ens hem vist poc, però quan ens hem vist ha estat tan intens i emotiu l’encontre que tot això ja omple per sempre el buit que tinc en aquest moments. No t’oblidaré mai. Gràcies per existir, guapa!
Els amics són com els estels, a vegades no es veuen, però sempre hi són.
Com diu Miquel Martí i Pol:
“…puc sobreviure amb poca cosa, i ara
quan perveig que l’oratge portarà
perfums del vent i llampecs de pluja,
m’aclafo per oferir un xic més
de resistència…
