El pare d’un nen de 5 anys es va voler separar de la seva dona. Quan, en el procés de separació, la dona descobreix que ell està intentant refer la seva vida amb una altra parella, desapareix amb el seu fill i el separa del seu pare durant 8 mesos, sense ni tan sols poder parlar per telèfon amb ell. Els intents d’acostar-se al seu fill acaben al jutjat de violència amb acusacions falses de maltractament. Tots aquests judicis acaben amb absolució per l’innocent pare. A més de viure l’infern d’estar separat del seu fill, aquest pare pateix una autèntica persecució per part dels pares de la seva dona. Aquests intenten destrossar-li la vida amb una autèntica allau de mentides i calúmnies sobre la seva persona que fan arribar constantment a la seva nova parella, a la seva família, a la seva nova feina on intenten que sigui acomiadat…
A més, el padrastre de la dona és advocat i juga perfectament les seves cartes creant judicis a la seva conveniència i portant el cas al terreny de la violència de gènere des del primer dia. I com li paga la justícia tot això? Donant la custòdia a la mare… Com a dona, em sembla indignant el favoritisme judicial femení. On està la igualtat de sexes? On està la justícia que castiga les dones que juguen amb un tema tan seriós i tan greu com és la violència de gènere? No puc entendre que no es doni la custòdia compartida a un pare que ha lluitat com ningú pel seu fill. No puc entendre que no es doni la custòdia compartida a un pare que es desviu pel seu fill. No puc entendre com, en lloc de castigar fets tan greus, en lloc de castigar tantes i tantes mentides i estratègies, la justícia premia aquesta dona regalant-li la custòdia pel fet de ser dona; encara que s’hagi demostrat l’engany i encara que com a mare hagi impedit la comunicació del seu fill amb el seu pare durant tant de temps…
Però tot i així, em sento afortunada, perquè em queda el privilegi de veure la il.lusió amb què el nen de 5 anys arriba a casa per passar les hores amb el seu pare (que per sort són moltes), la devoció que sent aquest fill pel seu pare, com el busca cada segon del dia per explicar-li coses, per escoltar-lo, per jugar, per acariciar-lo, per abraçar-lo,… M’encanta veure que la injusta realitat no ha malmès ni una mica la relació entre el pare i el seu fill. I per sort, la vida li regala a aquest pare el que realment és just i li premia tot el que realment es mereix amb una parella que l’adora i l’estima amb bojeria i amb una nova princeseta a qui els dos, pare i fill, cuiden i estimen com ningú.
Després de tot el que he vist i viscut durant un any i mig, només puc concloure que no crec en la justícia. La utopia de que la justícia condemna els culpables i ajuda els innocents no pot estar més lluny de la realitat. La justícia és un teatre on guanya el millor actor… Que cega i injusta és la justícia del nostre país!
