Llegeixo al diari que la taxa d’atur a Sabadell ha arribat ja al 20% de la població activa, el que significa que afecta 21.496 persones, amb totes les penalitats i dificultats que hi ha darrere de cada una de elles. I la xifra no baixa doncs en un any s’han perdut més de 2.000 llocs de treball. Certament és una situació ben trista.
Per altra banda, sento a dir que, si algun aspecte de l’economia va una mica bé i se salva de la crema, és el de les exportacions, capítol que encapçala Catalunya, especialment les comarques del dos Vallès i del Baix Llobregat. Malgrat això, als dos Vallès són més de 88.000 les persones que estan a l’atur.
Sabadell i la resta de la comarca sempre s’havien caracteritzat per tenir uns empresaris molt actius i imaginatius, que eren capaços de superar les dificultats i d’obrir mercats arreu del món. I jo em pregunto ara: què se n’ha fet de les vocacions empresarials. On són els empresaris? El fills i néts de famílies de llarga tradició industrial sembla que han desertat i, en conseqüència, s’han anat perdent indústries. Només cal passejar per la ciutat i rodalies per veure com les naus d’aquelles fàbriques i tallers que tanta vida ens donaven estan ara amb el cartell de “en lloguer” o “en venda” o bé, apuntant-se al boom del totxo, van ser substituïdes per blocs d’habitatges, molts del quals estan encara per estrenar o sense acabar de construir. Una penitència massa severa la que estem patint tots plegats per haver desertat del que era el nostre senyal d’identitat: la indústria.
