Arxiu

Dia de la mare

La mare no mereix només un dia a l’any sinó tots. Els que tenim la sort de tenir la mare viva i podem escoltar la seva veu, mirar-nos en els seus ulls i compartir mirades ja que, a vegades i per culpa dels problemes de la vellesa,  no sempre es pot mantenir una conversa, el fet de poder gaudir de l’escalfor de la seva pell, de poder encaixar les seves mans amb les nostres, simplement això ja esdevé motiu per somriure a la vida.
La mare s’ha anat fent gran i els anys li pesen. Totes les vivències que foren en el seu moment transcendents, amb un ventall ampli de lluites, de pocs gaudis i moltes tribulacions i renúncies, tot el seu passat són un feix de seqüeles que es posen de manifest quan la decadència ha iniciat la seva carrera camí avall… La salut s’ha ressentit, tant  física com,  i sobretot mental, la qual cosa ens converteix en testimonis d’aquestes conseqüències que la transformen, que van robant-li les energies i deixant al descobert un aflorament de incoherències i de desorientació. Els fills ens convertim en el suport que necessita per a mantenir el sentiment de l’amor, la força de la tendresa que li ha de servir per sentir-se emparada i estimada.  A vegades, quan em resulta difícil controlar les emocions de tristesa i d’impotència en veure com cada dia que passa es va endinsant en aquell món estrany, aliè a la realitat immediata, amb un fil de veu i aprofitant instants de solitud pronuncio la paraula “mare” com si es tractés d’una pregària  amb la que exaltar l’entranyable sentiment que ens uneix. La contemplo quan s’endormisca i està absorta en aquella dimensió que només li pertany a ella i em converteixo en una dona de llàgrima fàcil… És un plor silenciós, que no fa soroll ni té a veure amb l’amargura sinó, més aviat, amb el patiment inevitable que em fa conscient dels inconvenients de néixer. Certament, el joc de viure va lligat a la incertesa d’un final irreversible que no té dia ni hora, que no avisa. La ment em projecta de forma avançada la situació que em tocarà sofrir en la que hauré d’acatar un desenllaç que significarà un comiat que em farà hereva d’una buidor insuperable.
La mare, la meva mare s’ha convertit en una criatura indefensa i a mercè dels que l’estimem, de la família que s’uneix i fa tots els possibles  per convertir l’ocàs en una primavera improvisada en la que hi pugui trobar les aromes de l’amor nostre, els colors meravellosos de l’esperança a través del somriure, de l’abraçada generosa que sempre queda curta en comparació a tot el que ella, la mare nostra, ens ha donat sense regatejar esforços.
La mare mereix la nostra màxima abnegació, el temps que no tenim, la voluntat de deixar de banda el nostre “jo” i tots els egoismes que ens xuclen.  No és fàcil escapar de les pors ni de la realitat amenaçant que projecta l’hora del comiat. No és fàcil acceptar que estem condemnats a haver d’assumir i assimilar la pèrdua d’un ésser estimat, d’un ésser especial…
Per tot això, crec que el dia de la mare és cada dia.

Comentaris

Diari de Sabadell, el diari de sempre, al servei dels sabadellencs i vallesans.

Telèfon Redacció: 937 275 545 sabadell@diaridesabadell.com

Telèfon Publicitat: 937 275 545 publicitat@diaridesabadell.com

Les Valls, 10, 2a planta 08201 – Sabadell

Copyright © 2018 Diari de Sabadell | Novapress Edicions S.L.

To Top