Opinió

En joc l’Europa que volem

Després d’una setmana llarga de ser fora de casa, retornava dilluns al que és el meu entorn habitual. He de confessar que només arribar, vaig adonar-me que, malgrat els dies transcorreguts des que havia marxat, res, o pràcticament res, no havia canviat quant a l’escenografia política que presenta el país. També vaig adonar-me que res no m’havia perdut durant la meva absència en què, voluntàriament, havia pres la decisió de desconnectar-me fins la tornada dels mitjans de comunicació, i sobretot de les xarxes socials. I és que el serial en el qual s’ha instal·lat tant la política catalana com l’espanyola, s’assembla molt a qualsevol de les sèries televisives d’èxit de les que pots perdre’t un, dos, tres, o fins i tot vuit o nou capítols, i malgrat això mai no en perds el fil. Només cal visionar un nou capítol per comprovar que tot continua pràcticament igual que en el darrer capítol que havíem vist. Quelcom semblant em va passar quan al tornar a casa vaig connectar de nou amb les xarxes socials, i vaig fullejar el diari després de força dies de no haver-ho fet. Tampoc va haver de passar massa estona per constatar que pel que feia a la vida política, i malgrat l’arrencada de la campanya electoral europea, tot continuava igual a feia més d’una setmana. Els actors polítics principals continuaven essent els mateixos, els discursos invariables i enfadosos, els retrets dels uns contra els altres, i dels altres contra els uns sense canvis substancials. En definitiva res que no fos nou. I vaig entendre per què la ciutadania no s’interessava massa per la campanya que acabava de començar, i ‘passava’ de les conseqüències que d’aquestes eleccions es poden derivar. És el cas, però, per primera vegada en la història de la Unió Europea (UE), el veredicte que emani de les urnes el proper 25 de maig serà decisiu per elegir el nou president de la Comissió Europea (CE); un president que fins ara era nomenat a dit per consens entre els països membres de la UE, i que a partir d’ara ha de ser elegit d’acord amb la composició de l’eurocambra. Una eurocambra que també examinarà la idoneïtat dels candidats i/o candidates a ocupar les carteres de la Comissió, i que controlarà els pressupostos dels països membres, d’entre d’altres noves atribucions. Certament que amb aquestes noves atribucions del Parlament Europeu (PE) no es resoldran els molts dèficits democràtics que la UE pateix. Però en els temps que corren, que l’eurocambra tingui la potestat d’exercir un control més efectiu que no pas l’actual sobre l’executiu europeu, no deixa de tenir rellevància. D’aquí que la relació de forces que s’estableixi en el proper Parlament Europeu ha de ser cabdal per plantejar, definir, i defensar una Europa més justa i equitativa en la que les persones siguin primer, o bé continuar com fins ara amb una Europa supeditada als interessos econòmics dominants que no fan més que eixamplar les diferències entre països en detriment de les persones menys afavorides. Que ningú no es deixi portar per aquelles veus que diuen que no cal votar perquè guanyi qui guanyi, tot continuarà igual. I això no és així. I no ho és perquè segons quin sigui el pes que cadascun dels grups parlamentaris en l’eurocambra (grups que cal recordar que es configuren a partir de coalicions entre partits i forces polítiques dels diferents països que són ideològicament afins), les polítiques europees tindran una orientació i un contingut més o menys social. D’aquí també que abans de dipositar el vot en les urnes, bo serà que ens interessem per conèixer a quin dels candidats a presidir la Comissió pensa donar suport el partit o la coalició a favor de la qual votem. Ara, el que toca és decidir l’Europa volem. Si volem l’Europa de tothom, o l’Europa d’uns pocs, com ho ha estat fins ara. DESTACAT “Ara toca decidir l’Europa volem: si l’Europa de tothom o l’Europa d’uns pocs, com fins ara”

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top