Vaig a la presentació del llibre d’Albert Om amb Marina Rossell a la nostra ciutat. Estava allà veient com conduïa l’acte l’Albert Om i vaig pensar; com pot ser que no tingui un programa de ràdio a Catalunya? Vaig conèixer a l’Om quan vivia a Sabadell i dirigia el 9Nou de Sabadell, va ser una etapa molt creativa i molt interessant, precisament fèiem la competència al diari en què escric aquest article. La vida és rara. Amb l’Om em passa una cosa estranya, la major part dels projectes que iniciava jo no hi veia futur: Malalts de Tele, Set de nit, El convidat i sobretot Islàndia. Com a predictor de mitjans soc un inútil total.
Però, a veure, com pots fer un programa com Islàndia sense política i sense esports a les set de la tarda? I va fer una cosa, amb la sabadellenca Maria Xinxó, que era com un Albert Om destil·lat. El programa es va acabar d’un dia per l’altre sense que ningú ho entengués perquè era líder d’audiència. Ara fa un pòdcast, Què t’ha passat?, amb Joan Maria Pou, conegut per ser la referència del Barça a la ràdio i vaig tenir la sort de ser tertulià un temps al seu programa del vespre No ho sé. Om i Pou són dues persones estranyes, molt estranyes, ja d’entrada perquè tenen cognoms mínims. Cinc lletres i dos personatges. Aquesta gent amb l’abecedari fan un país.
Tots dos han tingut un gran èxit, però es comporten com qui no afecta la fama. Ara fan un diàleg, un pòdcast, en un bar de Barcelona. De què parlen? De res, de fet, de coses que si ho expliquessin uns altres, al cap de deu segons hauria desconnectat. En canvi, t’hi quedes enganxat. Com pots fer art radiofònic del no-res, del que és quotidià? Enmig de tant soroll de gent que pensa que per fer-se escoltar has de ser maleducat, has de dir bestieses o has d’atacar algú dèbil, ells personifiquen l’humanisme, la creença en la gent i en el diàleg. Si imaginem un món on només hi hagués Oms i Pous, seria molt millor.
La pregunta que ens hauríem de fer és: què ens ha passat que un Albert Om no tingui un programa de ràdio en directe? (El mateix podríem dir de la sabadellenca Laura Rosel). Soc dels que poso la ràdio quan camino o viatjo i quasi sempre penso: collons, que avorrit i quin pobre nivell. A més, tothora fan esports, de fet, no esports, sinó futbol, de fet, no futbol, sinó Barça. I mira que jo soc fan del Barça. Però hi ha un altre món, de fet, el món. Iñaki Gabilondo presentava un programa, Hoy, a CNN+ i s’acaba el 2010 perquè hi posen Gran Hermano 24 horas.
Un primer avís que no anàvem bé. Gens bé. Com podem aturar el soroll? El pòdcast Què t’ha passat? de Pou i Om tindrà un gran recorregut. I demostrarà que més enllà d’estranys interessos radiofònics hi ha una ciutadania que està òrfena de programes (podem exceptuar Vostè Primer) que considerin l’oient com un ciutadà, no com un consumidor tòtil. El dia que Om faci un programa que es digui Malta, L’abocador, o L’espai entre el mar i la sorra, tornaré a ser optimista sobre el futur del país.