Camino per la vorera de Narcís Giralt, cap a Tres Creus. Vaig a la presentació d’un poemari en una llibreria del carrer Doctor Puig. Arribo tard i fa molta calor. Passada la serralleria, veig una senyora gran que seu a l’ampit del gran finestral d’un local cantoner ara buit, que ha anat canviant de negoci al llarg dels anys. La senyora té un gosset petaner, blanc, que espera pacient que la seva mestressa reprengui la marxa.
Crec recordar que hi havia hagut una botiga de mobles o de disseny d’interiors, ves a saber, en aquest local. La llei de l’oferta i la demanda, les modes i la cobdícia dels rendistes motiven continus canvis de negocis, d’aparadors, de vides, als carrers comercials. La ciutat de vegades muda la seva pell com una serp. D’altres vegades, simplement canvia de color, com un gran camaleó que s’adapta a l’entorn.
Fa anys hi havia una oficina bancària a cada cantonada. I immobiliàries a cada dues passes. La crisi se les van endur totes. Bon vent. Ara els carrers se’ns han omplert de comerços on et tallen el cabell a l’estil del xutapilotes de moda, et posen unes ungles excessives o et venen aquell complement indispensable per al mòbil. Hem canviat l’especulació pel culte a la imatge. No sé si la ciutat que resulta del model actual és millor o pitjor que l’anterior, el que sí sé segur és que la gent que treballa a les botigues d’ara ho fa en unes condicions laborals més precàries que abans.
S’acaba la presentació del poemari. Sortim al carrer. Fa més calor Em trobo una veïna que em comenta que el seu fill ha deixat de treballar en una coneguda botiga del carrer Sant Pere, que ha abaixat la persiana per sempre. Sentim pels comerços que tanquen quelcom semblant a l’enyorança, però no tant per les pròpies botigues, a les quals potser mai no vàrem entrar, de les quals potser mai no en vàrem conèixer els propietaris o els dependents, sinó perquè ens criden, a través dels cartells de “ES LLOGA” o “ES TRASPASSA”, que el temps passa. El temps de les ciutats, lent i pesant, i el temps de les persones, breu i esmunyedís.
La gent de l’edat dels meus pares parla de La Lionesa, la Casa Guillermo o el forn de pa de cal Xinxó – que feia les millors ensaïmades de la ciutat. Jo segurament parlaré –no ho faig, potser perquè no soc prou gran -, del Fustot o del Milar Brunet. I els més joves que jo parlaran d’altres botigues que avui encara són obertes o que encara estan per obrir. La novetat és que aquests coincidiran llavors amb altres com ells d’altres ciutats de tot el món: la uniformització que les grans cadenes ens imposen clonant les mateixes botigues a totes les ciutats els generarà la mateixa experiència, que podran compartir creant grups específics a la xarxa social del moment, tipus “Jo comprava roba al Benetton”.
I després hi ha aquella sensació que ens envaeix quan veiem un local buit, amb el preceptiu cartell que, com una esquela, certifica la defunció del negoci, i no recordem què hi havia abans. Com m’ha passat aquest matí en veure la senyora asseguda a l’ampit del carrer Narcís Giralt, que només vagament he recordat que hi havia hagut una botiga de mobles o de disseny d’interiors, ves a saber. Llavors conjecturem que si la botiga venia això o d’allò. I si no anem sols, la discussió pot durar dues o fins i tot tres cantonades, segons com de cabuts siguin els qui discuteixen. En el meu cas és molt fàcil: jo no ho recordo mai i la meva parella ho recorda sempre. I si no arribeu a un acord, sempre podeu fer un Google Maps a veure si el cotxe del senyor Google va passar per davant de la botiga abans que tanqués, deixant constància gairebé notarial i donant peu al triomfal “ja t’ho deia” d’una de les dues parts.