Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu del passat diumenge han estat l’expressió d’una revolta generalitzada. Arreu mostren que la ciutadania es revolta en profunditat contra tot un seguit d’elements. És una revolta contra les formes poc democràtiques. La gent s’ha afartat d’una Unió Europea que pren les decisions per lliure i contra la ciutadania, sense el més mínim control democràtic, induïdes per àmbits gens democràtics (BCE, FMI, etc.). Les formes poc democràtiques són les que caracteritzen els tres partits majoritaris a nivell espanyol: PP, PSOE i IU. El PP i el PSOE han perdut fins la camisa en aquestes eleccions (més de 2’5 milions de vots cadascun). I IU s’ha trobat amb Podemos. Aquesta nova candidatura d’esquerres s’ha endut 1’2 milions de vots que majoritàriament provenen del PSOE i que podien haver anat a parar a IU. Però a IU -com al PP i al PSOE- la democràcia interna és una quimera, amb funcionaments poc transparents i lluites de poder per tot arreu. La ciutadania tampoc vol saber res de partits que proposen blanc i després fan negre. És el trencament de la confiança que es va donar als grans partits des de l’inici de la democràcia a Espanya. El mateix passa a països com França i d’altres, on els governs paguen una gran factura per fer el contrari del que van prometre i pel que van ser votats. Aquestes eleccions han estat un punt d’inflexió generalitzat. Si la nova Comissió Europea actua com si no hagués passat res, acabarà condemnant la UE a la seva desaparició a mig termini. Si el govern del PP es recrea en una victòria que no és més que una desfeta enorme, s’estavellarà a les properes eleccions generals (d’aquí a un any i mig, al novembre de 2015). El PSOE obtindrà el 10%-15% si no es treu de sobre la vella guàrdia i la tutela de Felipe González, fent neteja de dalt i baix. Si no es converteix en un partit nou, d’esquerres i profundament democràtic, el PSOE no governarà en lustres, llevat que se suïcidi definitivament acceptant entrar a un govern amb el PP (no és ficció: Felipe González ho defensa). A Catalunya hi ha una revolta contra l’actual relació amb Espanya. Amb 550.000 votants més i un creixement de la participació en un 10%, a Catalunya la ciutadania comença a expressar el seu cansament vers una Espanya que ni escolta ni vol escoltar. La victòria d’ERC és indicativa, tot i que CiU no ha perdut en obtenir 110.000 vots més que l’any 2009. Al PSC se li escapen els vots cap a tot arreu, retenint només la meitat dels obtinguts al 2009, tot i una participació força superior. Un PSC segrestat pel PSOE s’ha demostrat com a un error capital. I ho certifica el fet que els partits polítics espanyolistes recalcitrants també han fracassat a Catalunya: el PP perd més de 100.000 vots, i la suma de PP, UPyD i Ciutadans és menor que el vot a ERC o a CiU. Així es certifica el fracàs electoral de l’espanyolisme més ranci a Catalunya, sumant només el 17% dels vots. Davant d’aquesta realitat, s’imposen diverses mesures a prendre. Cal canviar radicalment el funcionament dels partits polítics i del nostre sistema democràtic. Cal més i millor democràcia a tots els àmbits, acabant amb el mal funcionament dels partits i de les institucions, que han de ser profundament més obertes i transparents. Si des d’Espanya es continua negant el problema català, aquest no farà més que créixer. I potser ja és massa tard per parar les tendències independentistes que continuen creixent. Si els governs prefereixen ser més amables amb els grans poders econòmics que amb la ciutadania, acabaran amb el nostre sistema democràtic. Cal fer un nou pacte social i econòmic que primi el benestar de les persones per sobre dels beneficis de la gran banca i les grans empreses. Possiblement, els resultats d’aquestes eleccions al Parlament Europeu són l’última oportunitat per adonar-se de la realitat a Catalunya i a Espanya. Si algú s’espera a les properes eleccions municipals i generals, segurament farà tard.
“Si la nova Comissió Europea actua com si no hagués passat res, acabarà condemnant la UE a la seva desaparició a mig termini”
