Quan parlem de Constitució, els textos acadèmics ens diuen que ens referim al marc legislatiu que defineix les relacions entre els poders de l’Estat (executiu, legislatiu i judicial) i els ciutadans. Es tracta doncs ni més ni menys que del pacte que estableix l’organització dels poders públics i les seves competències, el funcionament de la vida econòmica i social, així com els deures i els drets de la ciutadania. En definitiva, les regles del joc.
I el cas de la Constitució Espanyola de 1978 no és diferent. Es tracta segurament de la Carta Magna amb el millor full de serveis prestats a Espanya, traduïts en els anys de més prosperitat de la seva història. Però arribats als nostres dies, l’obvietat és manifesta: el model està exhaurit.
Les Constitucions no tenen data de caducitat, es pressuposen clàusules contractuals que han de ser perdurables o com a mínim prolongables en el temps. Però deixen de complir com cal la seva funció, en el moment en què ja no són sinònim de pacte social o consens en referència als requeriments de la ciutadania del moment.
Vivim immersos en una crisi econòmica i social, però també institucional. I és que la confiança de la ciutadania en les nostres institucions – pilar fonamental de qualsevol sistema democràtic – que troben en la Constitució el seu disseny i full de ruta, cada vegada és menor. Per això com quan una màquina grinyola, la Constitució ha de ser greixada, reparada o inclús substituïda per una altra que realitzi millor el seu paper. De manera que cal recordar de passada que, tot i que segurament és considerada com a una de les més rígides pel que fa als mecanismes de reforma – i els més immobilistes s’encarreguen de recordar-nos-ho contínuament – la Constitució del 78 no presenta cap clàusula d’intangibilitat que impedeixi la modificació de qualsevol dels seus punts.
La necessitat de reformar la Constitució no sols resideix en el divorci que s’està produint entre la ciutadania i l’actual sistema polític, sinó en la necessitat d’encetar un nou capítol de la història d’aquest país. La transició espanyola i la Carta Magna del 1978 van ser producte de pactes entre elits que van posar fi a més de 40 anys de règim autoritari.
A dia d’avui, tot i que les noves generacions hem heretat del franquisme els vestigis de la inculcació dels valors de la desmobilització, la despolitització, l’apatia i l’antipartidisme, hem crescut en una societat oberta, hem tingut accés a la informació i a la formació com mai, i el que és més important, no hem conegut la cultura de la por.
És per això que hem de donar un pas més enllà, i l’abdicació de Joan Carles I com a Rei ens serveix en safata de plata el fi de cicle.
Els progressistes no podem desaprofitar l’oportunitat per a reivindicar la construcció d’un model renovat que contempli la democratització de la prefectura de l’Estat –que passa per tant per una República – símptoma d’igualtat jurídica plena entre ciutadans i ciutadanes; el blindatge constitucional dels drets socials, garantia de la igualtat d’oportunitats; la culminació de la federalització d’Espanya amb un model que reconegui i respecti la plurinacionalitat de l’Estat i posi fi a lustres de conflictivitat territorial, així com la democratització i modernització del poder judicial, percebut per la ciutadania com a lent, complex, a la vegada que generador d’insatisfacció i de sensació d’indefensió i impunitat.
Diuen que un no ha d’esperar que la vida li reparteixi millors cartes sinó jugar de la millor manera possible les que ja té. En aquests moments no estem parlant de canviar les regles del joc en meitat de la partida, sinó de pujar de nivell un cop superat l’anterior.
Necessitem, doncs, un nou pacte intergeneracional que permeti la reconciliació de la ciutadania amb el sistema polític, establint les noves bases per a una convivència més justa i adaptada als nous temps.
“Necessitem un nou pacte que permeti la reconciliació de la ciutadania amb el sistema polític”
