Les dimissions de Pere Navarro com a màxim responsable del PSC i de Rubalcaba -dimissió a càmera més que lenta- al PSOE mostren una profunda crisi al socialisme democràtic tant a Catalunya com a Espanya. El conjunt de l’esquerra arreu d’Europa pateix una greu crisi política, i no només els socialistes. No és qüestió de fer-ne ara l’anàlisi, però des de 1989 amb l’esfondrament del Mur de Berlín, l’esquerra europea navega perduda. I com que els partits fins ara més grans de l’esquerra a Catalunya i a Espanya han estat el PSC i el PSOE, la crisi política de l’esquerra hi té major repercussió a tots els nivells.
La crisi de tots dos partits té elements comuns, tot i que també hi ha algunes diferències. Hi ha hagut detonants que han provocat una crisi major que la de la majoria de partits socialistes d’Europa, excepte el de Grècia. El gran detonant de la crisi del PSOE és la “traïció” de ZP als principis ideològics socialistes quan cedeix al xantatge del BCE, de la UE, del FMI, etc. ZP va començar a fer retallades, reformant amb el PP ràpidament i mig d’amagat la Constitució per tal d’assegurar el principi d’estabilitat pressupostària (limitar la despesa pública, retallant si cal en educació, sanitat i pensions). Des d’aleshores, el PSOE no ha estat gens creïble. Entremig, van tenir un congrés tancat en fals, fent el ridícul amb fets com la llei d’abdicació del rei i acabant amb uns resultats electorals en caiguda lliure. Van perdre 3’3 milions de vots entre les generals de 2008 i les de 2011, i 2’5 milions entre les europees de 2009 i 2014.
El PSC comparteix detonant amb el PSOE però hi afegeix el procés independentista arrencat amb la gran manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 (i que prové de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut al 2010). Mentre Artur Mas es va pujar al “carro”, el PSC no es va moure. Posteriorment, va promoure una tímida i fluixa reforma federal de la Constitució, que va néixer caducada i que avergonyiria els republicans federals del segle XIX com Pi i Margall. En matèria “nacional”, el PSC s’ha mostrat segrestat pel PSOE, que amenaça constantment amb muntar una federació catalana del PSOE. Les urnes també han passat factura al PSC: a les generals han passat de 1’7 milions al 2008 fins 920.000 al 2011; a les europees, de 709.000 al 2009 fins 359.000 al 2014; i a les autonòmiques, venint del milió llarg de vots de Maragall al 2003, passant al poc més de mig milió al 2012.
Davant d’aquesta crisi, la reacció a tots dos partits és la mateixa: fer veure que canvien les coses perquè no canviï res. Quant major és la crisi, major és el tancament dels nuclis de poder en si mateixos, demostrant que el PSOE i el PSC són ara només simples gestors d’àrees minvants de poder. Si continuen així, aviat no quedarà poder per repartir-se, ni votants que atorguin poder. La supervivència dels socialistes passa per refundar-se de dalt a baix, amb més democràcia i transparència, amb una ideologia i programa clarament progressistes, deixant de vendre’s als poders econòmics i recuperant l’allunyament enorme amb la ciutadania. Per tant, cal fer foc nou. I a Sabadell la situació és idèntica, sent necessària també una refundació.
A Catalunya, el futur del PSC passa per recuperar la seva línia clarament catalanista, rebutjant les amenaces del PSOE. Si el 80% de la població catalana és partidària d’una consulta sobre la independència, el PSC no pot alinear-se amb el PP i Ciutadans. Caldrà recordar que els millors resultats a unes eleccions autonòmiques foren amb Maragall al 2003, guanyant en vots a CiU, amb una clara aposta catalanista. I el PSC ha d’entendre que la societat catalana no és la de 1979, dividida segons l’origen de la gent. Ara, totes i tots estem mesclats, i el cognom ja no indica res, ni tant sols una inclinació política. O el socialisme canvia, o morirà, possiblement molt aviat, apartat per la pròpia ciutadania i víctima de la persistència dels seus errors.
“O el socialisme canvia, o morirà, possiblement molt aviat”
