El gran inconvenient de l’estiu és, al meu parer, que faci tanta calor. Reconec que a part d’això, que li és consubstancial, és un temps que convida a l’oci, a la festa, a la vacança i, en conseqüència, a fer coses diferents de les de la resta de l’any.
Segons els estudiosos de la simbologia, la calor és la imatge de la libido en relació amb el sol; la seva representació es relaciona amb la llum i amb la maduració de qualsevol procés, sigui biològic o espiritual, i gràficament s’expressa amb raigs ondulants emesos pel sol. Segons Plutarc, la calor i la llum són activades pel sol, de la mateixa manera com la sang i el pols, principis vital i intel.lectual, ho són pel cor. La calor seria, doncs, sinònim de vida; el que ocorre és que quan en fa massa i es passa de la ratlla, la seva vitalitat es torna agressiva.
Un altre simbolisme ve determinat pels dos solsticis d’hivern i d’estiu, caracteritzats respectivament pel pas del sol pels signes de Capricorn i de Càncer, essent el d’hivern el que obre la fase ascendent del cicle anual i el d’estiu el que obre la fase descendent, representats en el simbolisme grecollatí per les dues cares del déu Janus, i en la iconografia cristiana pels naixements de Jesucrist i de Joan Baptista.
Vol dir-se amb tot això que el veritable protagonista de l’estiu és el sol que, certament, aprofita l’ocasió per fer les seves vacances: es lleva de matí i al vespre no s’acaba de pondre mai, i durant el dia es prodiga generosament. Joaquim Folguera, en un minipoema dedicat a l’estiu, compara aquest amb una dansarina apassionada: “Clyris, arborada, dansa,/ i els braços tenen el joc/ de dues llengües de foc/ retorçant-se”. Més clement, Josep Carner descriu un capvespre d’estiu quan “ja ha minvat la xafogor/ i se sent un regueró/ com una sorpresa,/ i un ocell canta allí baix/ i el sol besa de biaix/ una rosa encesa”. No obstant això, no pot evitar la incúria d’agost quan “el pla no fa sinó jeure,/ els turons són aclofats,/ els núvols no van enlloc,/ els arbres s’adormen drets”.
Com es veu, l’estiu és temps d’estar a l’exterior, de conviure amb la naturalesa. Sigui al mar o a la muntanya – al nostre país podem triar –, de les oliveres recargolades com obra d’un escultor enfollit al mar plàcid que no sabem mai si és blau o és verd, o al prat ondulant acabat de segar que abans fou d’un verd tendre i ara és d’un groc rostit. La Costa Brava, l’Empordà o la Cerdanya, per posar uns exemples acreditats, ens garanteixen uns bons dies de vacances. Però la crisi i l’edat avançada – una altra forma de la crisi– fa que alguns prefereixin la ciutat, ara buida i tranqui.la si no la destorben les allaus turístiques. En efecte, aliè al tòpic, hi ha qui prefereix quedar-se a casa, on té a l’abast els seus llibres i els seus discos, o els medicaments més o menys ocasionals, i on se sent emparat penjant-se al coll el botó vermell de la teleassistència i alleugerit per l’aparell d’aire condicionat en marxa.
Posem, per exemple, que un es quedi a Sabadell, un lloc aparentment de poc atractiu turístic; sempre tindrà el recurs d’anar a trescar pel Parc Catalunya o pel Bosc de Can Deu, o remullar-se a la Bassa, o si es persona tranquil.la i que no vol soroll, simplement acollir-se a l’ombra amable de les acàcies de la Plaça de Sant Roc i imaginar-se que és a la Plaça Major d’un poble remot, aquelles places on hi havia l’ajuntament i l’esglèsia junts.
A més de comptar amb sol, mar i muntanya, banyador i crema de protecció solar, podem comptar sempre amb la imaginació, que és inesgotable. Gràcies a ella podem omplir el nostre temps lliure i configurar com calgui els ocis de l’estiu. Ciceró postulava viure l’oci amb dignitat, i encara que una tradició massa rígida ens digui que l’ociositat és la mare de tots els vicis, Alain, el filòsof del sentit comú, afegia que també ho és de totes les virtuts. Ja fa uns anys parlàvem aquí mateix de com omplir les vacances: podem dormir i descansar, viatjar i conèixer altres ciutats, visitar museus, fer esport, llegir, escoltar música, atendre els fills o els néts, reflexionar sobre la pròpia vida o el sentit de l’existència, conrear records i oferir els nostres sabers a qui ho pugui necessitar… Descansar no vol dir exactament no fer res, sinó fer allò que ens vingui de gust.
Tot el nostre entorn està ple d’estímuls, i els nostres estius solen ser pròdigs en ofertes de tota mena. Hi ha tants festivals i festivalets de música com volgueu, dels jardins de Pedralbes als de Peralada; tantes exposicions que duren tota la temporada: les del Tricentenari, el Greco i la pintura moderna al Prado a Madrid, Braque al Gugenheim de Bilbao, Sorolla al Caixa Fòrum de Barcelona, dibuixos de José de Madrazo a la Fundació Botín de Santander… Tants viatges a emprendre, ja sigui el físic en avió, o el mental en el silló més confortable de casa, ja sigui a les Quimbambes o a la Plaça de Sant Roc, que és impossible d’avorrir-se!
