Dèiem,abans de la pausa de les vacances, que el gran inconvenient de l’estiu és que faci tanta calor. Doncs bé, hem de reconèixer que aquesta vegada no n’ha fet tanta com és habitual: diríem que el mateix estiu se n’ha anat de vacances i no s’ha fet present com li pertocava.
Llevat d’uns dies de juliol i els darrers d’agost, la resta han estat ennuvolats i plujosos, amb alguna brisa benvinguda que ens ha fet suportable la situació. El mes d’agost, el preferit per anar-se’n de vacances, sol ser temps d’oci i de tedi i no sempre s’aprofita com cal; busquem el sol,certament, avalats per la recomanació del traumatòleg que ens diu que va bé pels ossos, però també frenats per la del dermatòleg que ens diu que va malament per la pell. En què quedem…? La solució, doncs, és que no faci gaire sol, encara que ens frustri l’anhel no confessat d’oferir una morenor saludable i, diguem-ho tot, afavoridora.
Hi ha, per altra banda, la plaga del turisme, que aquí, país de sol i de platja, adquireix unes dimensions també contradictòries: si per una banda proporciona diners, que tant necessitem, per l’altra malmet la convivència amb els seus escàndols i abusos. I parlant d’escàndols i abusos, recordem que en aquest estiu absent per les seves vacances, aquests han prosseguit en el terreny econòmic i polític, tant en el casolà com en l’internacional.
Per una banda, tenim el rerefons de les crisis de l’Orient Mitjà, on segueixen les guerres i els assassinats a Síria, Iraq i Palestina, a Ucraïna i a aquest moviment de l’Estat Islàmic, amb decapitacions filmades en vídeo i tot; afegim-hi la plaga de l’ebola a l’Àfrica, i veurem un estiu terrible que cada matí s’ha fet present en els noticiaris i que ha contribuït a desdibuixar aquest temps suposadamment idíl.lic de la vacança.
Altrament, quan parlàvem un dia, abans de l’estiu, de l’allau de dimissions que s’esdevenen d’un temps ençà, proposàvem de deixar unes línies en blanc per anar-hi afegint les noves que es produissin; dèiem sàviament, perquè mentrestant se n’han produït algunes de sonades: a nivell local, la de l’exalcalde de Sabadell, que a la fi ha renunciat als altres càrrecs que ostentava; i a nivell de país, la confessió induïda del carismàtic expresident de la Generalitat relativa al delicte fiscal de retenir capital a l’estranger al llarg de trenta-tants anys; una confessió inesperada que ens ha deixat astorats, que costarà d’aclarir, i que, a parer meu, ha torpedinat la credibilitat catalana i ha proporcionat en safata als seus enemics (mireu si en tenia!) arguments per desacreditar-la. Tractem de ser equànimes i de posar cada cosa al seu lloc: malgrat tot, la seva obra de govern ha estat indiscutible i cal respectar-la. Per acabar-ho d’adobar, els últims dies d’agost ha estat imputada la directora del Fons Monetari Internacional per una passada acció de govern de quan era ministra de finances de França… Deixem uns punts suspensius perquè, a aquest pas, encara pot passar qualsevol cosa.
Mentrestant, en renovar el curs, s’obren les expectatives sobre els fets anunciats i que s’estan acostant de manera imperativa: el dret a decidir, la votació del 9-N, l’oposició del govern central i, presumiblement, del Tribunal Constitucional; a partir d’aquí, l’expectativa de l’actitud i l’acció que emprendrà el govern català, la reacció dels diferents partits polítics… De moment, i com vetllant les armes, s’haurà celebrat la commemoració de la Diada amb l’entusiasme habitual, per cert aquest any amb una litúrgia renovada entorn del Fossar de les Moreres, el seu escenari històric.
Que l’estiu no s’ha parat ni un moment ho confirmen les necrològiques produïdes. Al començament, lamentàvem la mort de l’escultor Josep Maria Subirachs, potser poc remarcada perquè feia anys que estava retirat per malaltia i perquè l’opinió pública, després de l’extensa i controvertida dedicació al temple de la Sagrada Família, en certa manera l’havia marginat, malgrat els seus èxits artístics arreu del món. En el terreny de les lletres, ha estat una pèrdua important la mort de l’editor Jaume Vallcorba, un savi exigent i exquisit en les formes i els continguts, creador de segells de prestigi com Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado, que han editat clàssics i moderns sense distinció, des de Montaigne i Chateaubriand a Quim Monzó o Sergi Pàmies, Martí de Riquer, Eugeni d’Ors o J.-V. Foix. I quan ja no hi comptàvem, en el terreny popular de la cançó es moria Peret – Pere Pubill–; caldrà deixar també uns punts suspensius, per si de cas…?
Ja veieu si n’han passat de coses en un estiu que ha marxat de vacances i no ha estat al cas de parar el temps, com li corresponia.
Jaume Vallcorba, un savi exigent i exquisit en les formes i els continguts, creador de segells de prestigi com Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado”
