La increïble acumulació en dues setmanes de molts casos de corrupció política ha enfocat l’atenció de la ciutadania, com mai no havia passat. Després d’uns anys on l’actual règim constitucional de partits ha entrat en una crisi profunda, cada notícia nova sobre corrupció és una llosa més sobre el sistema de partits.
Històricament s’ha dit que l’electorat de dretes és més permissiu amb la corrupció política. I s’aporta l’exemple de Francisco Camps, que va revalidar la majoria absoluta del PP al País Valencià al 2011, quan ja estava imputat per la branca valenciana de la trama Gürtel. Però la reiteració continuada de notícies sobre corrupció i, en especial, dins del PP, sembla que ja ha esgotat la paciència del votant conservador.
L’arribada de la democràcia a Espanya, al 1977, va marcar un pacte no escrit entre la ciutadania i els partits polítics i els governs (a tots els nivells: estatal, autonòmic i municipal). La ciutadania donava la confiança a uns governants, als que se’ls demanava que milloressin el país i la vida de la gent. La manera com es gestionés el govern, els mètodes que utilitzessin els governants per assolir les finalitats reclamades, no eren qüestions importants. Però els temps han canviat i ja no n’hi ha prou amb assolir el que demana la ciutadania. Ara, més que mai, la fi ja no justifica els mitjans, i encara menys si els mitjans són per a l’enriquiment personal o de petits col·lectius que s’aprofiten del diner públic.
D’entre el marasme de corrupció que ara tenim, que costa d’anar paint, destaca la situació del PP. Es troba encerclat per dos grans casos -Bárcenas i Gürtel-, i també multitud d’altres casos més petits. Sota el PP plana una sospita que els jutges van confirmant: el seu finançament sistemàtic de forma irregular. Davant d’aquesta realitat, el PP ha reaccionat sempre tard i malament, i mai amb seriositat. Així, a poc a poc, es perd la confiança de la ciutadania i el crèdit que hi podia tenir. Inclús des del govern del PP es filtren i promouen casos de corrupció -sobre CiU, especialment- amb dues intencions equivocades: esquitxar tothom fent veure que tothom és igual, i pretendre desacreditar l’independentisme català. La ciutadania és més sàvia del que la classe política creu, i ja sap quina és la situació dels partits polítics i la corrupció, així com de les seves males pràctiques generalitzades no necessàriament delictives però sí poc ètiques. I l’independentisme català és autònom del que li passi a CiU. De fet, són Artur Mas i CiU els qui pugen a l’onada independentista, no pas els qui la generen.
Certament, la confiança entre la ciutadania i la classe política s’ha trencat. Cada dia que passava eren més necessàries mesures de regeneració i neteja democràtiques profundes. Però ara potser ja és massa tard. D’aquí a 7 mesos hi haurà eleccions municipals arreu d’Espanya i eleccions autonòmiques a 13 de les 17 comunitats autònomes. I pocs mesos més tard, d’aquí a un any, hi haurà eleccions generals, impossibles de retardar. El daltabaix dels partits tradicionals (PP, PSOE, IU, CiU, etc.) pot ser més que espectacular. I el canvi en el panorama polític espanyol pot ser més que històric.
Molt possiblement, de mica en mica, ens estem acostant a un canvi de sistema. El sistema constitucional de 1978 pateix un descrèdit ja pràcticament irrecuperable. L’única sortida serà un canvi de sistema fruit dels propers resultats electorals. Al 1931, unes eleccions van convertir una monarquia en república. A Itàlia, una crisi generalitzada de corrupció a la Democràcia Cristiana i al Partit Socialista va canviar el seu sistema polític, entrant-hi un delinqüent populista com Berlusconi i convertint l’antic Partit Comunista en un partit de centre.
És molt possible que encara ens quedin força coses greus per veure. I ens decebrem encara més. Però, afortunadament, l’eina del nostre vot podrà canviar aviat moltes coses, tant a Sabadell, com a Catalunya i a Espanya.
“El sistema constitucional de 1978 pateix un descrèdit ja pràcticament irrecuperable”
