Durant més d’una setmana el focus informatiu arreu d’Europa s’ha centrat en els assassinats comesos a la revista satírica francesa Charlie Hebdo. No cal dir més al respecte, perquè se’ns ha presentat informació de tot tipus i amb tot detall sobre els fets i les motivacions d’aquests assassinats. Tot i així, aquest crim -i també els d’un altre assassí fonamentalista a París- dóna diversos elements per a la reflexió.
La primera gran reflexió és que la intolerància és enemiga mortal del sentit de l’humor. I la intolerància no només va lligada a una interpretació fonamentalista de qualsevol religió. També és pròpia de determinades ideologies i, inclús, d’algunes formes d’entendre el món i la vida. Les dictadures són totes intolerants. Charlie Chaplin -Charlot- va rodar una magnífica sàtira de Hitler a “El gran dictador”. La pel·lícula és de l’any 1940 però a Espanya va estar prohibida durant tot el franquisme (a Sabadell es va estrenar al 1976). Aquí també tenim experiències negatives sobre fonamentalisme religiós i terrorisme: el 20 de setembre de 1977 va explotar una bomba a la revista satírica “El Papus”, amb el resultat d’una persona morta i 20 de ferides. Els autors declarats foren membres de l’”Alianza Apostólica Anticomunista”, que formava part d’un grup més ampli conegut com els “Guerrilleros de Cristo Rey”. Lògicament, la jerarquia catòlica espanyola, sota un modern Tarancón, va rebutjar i condemnar aquestes accions.
Una tendència pròpia dels fets de París és criminalitzar la religió musulmana, qualificant-la d’assassina. Per extensió, també hi ha la tendència a qualificar de perillosa a tota persona nascuda o amb orígens a països amb l’islam com a religió principal. El que assassina no és l’islam (ni cap altra religió) sinó la interpretació fonamentalista i criminal que se’n pugui fer. La “guerra santa” ha estat pròpia de moltes religions (aquí en sabem un tou) però, afortunadament, ni són interpretacions avui majoritàries ni tampoc tenen massa èxit. Que a un país com França, amb tants milions de persones nascudes o amb avantpassats a països de base musulmana, només surtin tan poques persones amb criteris religiosos criminals, és tot un èxit.
No podem considerar a tota persona provinent d’un país de base musulmana com a un fonamentalista radical. A Sabadell tenim com a molt unes 7.000 persones provinents de països amb l’islam com a religió principal. De forma equivocada, ens creiem que totes són musulmanes. No tenim en compte que un percentatge important pot ser perfectament atea, agnòstica o no practicant. Amb l’islam aquí passa el mateix que amb el catolicisme: el nombre de practicants és molt baix. Es calcula que només entre el 15% de la població acudeix habitualment als llocs de culte. La realitat és que si totes aquests persones que erròniament considerem musulmanes fossin “practicants”, a Sabadell ens caldrien 50 mesquites per encabir-les a totes.
Tornant al sentit de l’humor, cal recordar que practicar-lo és sovint un risc per a qui té el poder o per a qui aspira a tenir-lo. L’humor fa pensar i reflexionar de forma senzilla. Un bon acudit pot dur una càrrega ideològica molt profunda, amb una sòlida crítica al poder establert. Pot ser més perillós un dibuix que una enciclopèdia crítica. Per aquesta raó molts poders -inclosos molts de democràtics- temen els humoristes.
Un darrer element que no es pot deixar de banda és la gran hipocresia dels països occidentals amb els països de base musulmana. Han donat suport a tirans i dictadors, deixant de banda oposicions laïques i democràtiques, quedant l’espai crític només a mans de fonamentalistes. O directament han creat grups fonamentalistes, com els talibans i Bin Laden, creats contra els soviètics a Afganistan, o Hamàs, creada per Israel per debilitar Arafat. I també acceptem els diners de còmplices dels radicals: Qatar finança l’Estat Islàmic amb una mà, mentre amb l’altra finança el Barça.
Tanmateix, sempre serà millor riure que callar perquè riure sempre ens fa més humans.
“El que assassina no és l’islam (ni cap altra religió) sinó la interpretació fonamentalista i criminal que se’n pugui fer”
