Opinió

El soroll i la música

Dimarts 20 de gener vaig poder assistir a la conferència de Marina Hervás a la Fundació Bosch i Cardellach (c/de la indústria, 18 ). Interpel.lat per la pregunta que donava títol a la ponència: “¿Puede el ruido ser música?”, però una mica encongit per la meva ignorància sobre el món de la música, vaig situar-me de la forma més discreta possible a l’última filera d’aquest auditori, força ple en aquesta ocasió. M’hi va atraure la suggerent –i equívoca- relació entre música i soroll com a expressió –pensava jo- de la tendència al poti-poti promiscu que es dóna en totes les formes imaginables de llenguatges humans.

La ponent no em va decebre: emmarcat en una estructura prou clara i exquisidament articulat, el seu discurs va fluir àgil i carregat de valuosíssims estímuls intel.lectuals (allò que en un altre temps anomenaven “fermenta cogitationis”), exhibint en tot moment un bon equilibri entre els bagatges musicològics i els socio-històrics, tot convenientment salpebrat amb oportunes pinzellades de caire filosòfic. À vrai dire, tot un plaer intel.lectual! Almenys, jo ho vaig viure així. Vaig gaudir de l’exposició i una mica del col.loqui posterior, que malauradament no vaig poder seguir fins al final. Voldria subratllar, però, aquells elements que m’han fet pensar més.

1.-D’entrada, la convicció que la música és comunicació, producte cultural pur i dur; deia Lévi-Strauss (citació oportuna de la ponent) que no hi ha res musical a la naturalesa. Fins i tot, ens recordava Marina, és difícil establir la definició estrictament física del so, diríem, musical, per diferenciar-lo del so que no ho és i provoca un cert fàstic (hi ha una connexió etimològica entre “noise”-soroll- i basca, nàusea). Podríem afegir que els “estris” musicals s’han multiplicat de tal forma que objectes reputats com a sorollosos (bidons, llaunes, etc.) han esdevingut sovint còmplices musicals, i que trobo cada cop més gent (jove, sobretot) que consideren sorollosos i poc suportables els timbres dels instruments anomenats clàssics.

2.-En la línia del punt anterior, cal subratllar la importància del context i del sentit humà del context a l’hora de percebre la “musicalitat”del que sona. La remor llunyana rítmica del mar por assemblar-se al so somort, igualment rítmic i feixuc, del tambor de la màquina de rentar roba. Però mentre allò ens sembla musical això altre se’ns mostra com una intoxicació acústica infame. De ben segur que ningú es posarà al passadís de casa a sentir amb els ulls tancats la remor hipnotitzant que prové del safareig. Ben curiós això del context. Internet està a vessar d’arxius sonors pensats per seduir i segrestar el nostre cervell, i per conduir-lo suposadament a un estat de serenor i de pau. Penso que molts d’aquests muntatges sonors ens resultarien sorollosos i indigeribles en altres moments del dia, sobretot perquè són d’una monotonia edulcorada molt enervant, només aptes per a caps buits o que –ben legítimament- es volen buidar.

3.-La cultura pot estovar l’oïda i els cervells, i ens pot fer permeables a dissonàncies gens habituals i també ens pot fer receptius a xipolleigs de sons diversos. Cal temps: el paladar té una memòria molt tossuda. El problema, deia la ponent, és que, per una banda, la tradició cultural de les formes musicals ha estat molt forta des de finals del s.XVII i ens ha educat i modelat en uns cànons i en uns esquemes poc flexibles. Per altra banda, la indústria productora i programadora tendeix a generar i a fomentar –diríem- un determinat catàleg, d’acord amb categories molt definides, orientant el consum de forma clara. Però la societat líquida és imparable i ara reguem i adobem els nostres cervells d’una forma tal que d’aquí a poc temps la gent del segle XIX ens semblaran d’una altra espècie d’homínids. Els hàbits de consum electrònic ja estan alterant les connexions neuronals dels nostres cadells humans !! No podrem impedir-ho i suposo que sabrem treure’n profit. La música i el soroll s’agermanaran una dia d’una forma nova i haurem d’empescar-nos una nova terminologia, que no sigui ofensiva. En aquest sentit, em va semblar molt il.lustratiu l’exemple que se’ns va oferir de la instal.lació del museu jueu de Berlin, en què a mesura que el visitant trepitja un sòl confegit per milers de cares anònimes estrafetes pel dolor i la desesperació, es produeix una seqüència de sons i d’estridències, clarament al.lusives al component irracional del dolor infinit i absurd que van patir els milions de víctimes de l’holocaust nazi. Certament emotiu, però gens convencional. En la mesura que aprenguem a reconèixer que això és música i no soroll haurem donat una pas endavant cap aquesta societat líquida que ens espera.

“La música i el soroll s’agermanaran una dia d’una forma nova i haurem d’empescar-nos una nova terminologia que no sigui ofensiva”

Comentaris
To Top