Aquest és, amics lectors, un article nostàlgic i sentimental, dedicat a evocar la figura del catedràtic i escriptor Antoni Turull, del qual es compleixen els vint-i-cinc anys de la seva mort prematura, segons ens recorden els articles publicats en alguns diaris pels que foren els seus amics.
M’afegeixo, doncs, a aquests records que, en el nostre cas, giren a l’entorn del premi Sant Joan de literatura que l’any 1981 instituí l’avui desapareguda Caixa d’Estalvis de Sabadell, premi que Turull obtingué l’any 1985 amb la seva novel.la “La torre Bernadot”. Han passat molts anys de tot plegat, però per a mi el record d’aquells fets i d’aquella amistat segueix ben viu i entranyable.
Diguem, per situar-nos, que Antoni Turull i Creixells nasqué a Barcelona el 1933, estudià a Saragossa, Barcelona i Roma i exercí com a professor de Literatura Catalana a Barcelona i a les universitats de Glasgow i Bristol, on moriria als 57 anys. Descendent d’un llinatge sabadellenc de l’alta burgesia, era besnét de Pere Turull, que fou alcalde i fundador de la Caixa d’Estalvis de Sabadell: és aquell personatge el bust del qual s’enfila dalt del monument que figura en el pati interior de l’edifici de la que fou la seva Caixa.
El Toni, malgrat les distàncies, venia sovint a Sabadell i aquí ens coneguérem l’any 1978 quan m’obsequià amb un exemplar de la seva novel.la “Crònica d’Isambard”, publicada dos anys abans, novel.la personalíssima, desconcertant i tan arbitrària com un relat de Boris Vian, amb un humor crític amb tocs del maig del 68. Quan s’establí el premi Sant Joan tres anys després, s’afanyà a concórrer-hi amb una novel.la titulada “Segadors i Cívics”, no menys desconcertant que la primera, una farsa social que imaginava una hipotètica revolució en favor d’una república ecològica catalana.
Fou, però, l’any 1985, com he dit, quan guanyà el premi amb “La torre Bernadot”, retrat crític d’una família burgesa, amb tocs autobiogràfics, que narra la relació d’infantesa i adolescència de dos cosins que derivarà en una relació amorosa, truncada per l’evolució de la vida de cadascú. L’acció s’estableix en tres etapes i juga amb el pas del temps: d’antuvi, la vida d’infantesa; després, una correspondència ja d’adults i separats per la distància; finalment, retorn enrere cap a l’adolescència, l’esclat amorós i el desenllaç.
La novel.la fou escrita a Glasgow durant el curs 59-60 i reescrita anys després a Bristol, just per presentar-la al premi que guanyaria. Tanmateix, el jurat, del que jo formava part, recomanà de pulir-ne alguns detalls, cosa que propicià els nostres contactes, tant personals com epistolars, i, en conseqüència, la nostra amistat sincera i d’admiració mútua. El Toni, d’aspecte cepat i ferreny, d’abundosa cabellera i barba blanquinoses, era una persona cordial, inconformista, irònica i independent, coses que dotaven el seu tracte i la seva correspondència d’un atractiu especial, correspondència que guardo com a penyora d’amistat i veneració.
Seguí vinculat a Sabadell, i així a l’abril de 1987 pronuncià una conferència a l’Auditori de la Caixa sobre un tema que coneixia prou: “Fer literatura catalana des de l’estranger”. Altrament, continuà la seva tasca literària conreant la poesia i l’assaig tot publicant l’estudi “Pere Quart, poeta del nostre temps”, o ordenant la correspondència entre el filòsof Josep Ferrater Mora i Joan Oliver (“Joc de cartes”); els poemaris “A l’oreig del capvespre”, “Poesia prima” o el pòstum “Bitllet de tornada”, entre altres; les traduccions de William Blake, de Stevenson i altres autors anglesos; a més de les tasques acadèmiques habituals. No parava.
Personalitat ferma i singular, Toni Turull fou tot un personatge que sota la seva aparença ferrenya amagava una gran sensibilitat, que es manifestava no ja sols en la seva poesia sinó en el seu tracte i en la fidelitat envers les seves amistats. Tot jugant amb el misteri i l’ambigüitat de les aparences, llegíem en el seu últim llibre aquests versos quasi testimonials: “Si em moro, recorda que allò que veus de mi/ no sóc jo, per més que t’ho recordi./ Si em moro, venta la pols / que pot alçar el meu nom”. Hi afegiríem pel nostre compte: “Si em moro, recorda’m al cap dels anys”
“Toni Turull obtingué el Premi Sant Joan, l’any 1985, amb la seva novel.la “La torre Bernadot”
