El 24 de març de 2015 farà vuit anys de l’aprovació de Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes de l’Estat, amb un balanç decebedor. No es pot dir que haguem avançat gaire en matèria de drets i d’igualtat, just el contrari, els darrers tres anys hem anat enrere a passes de gegant. L’impacte de la crisi econòmica en la dona ha estat brutal. Els estudis i les dades ho confirmen amb contundència, amb objectivitat: la crisi econòmica ha aprofundit la desigualtat que afecta les dones en els àmbits laboral i social.
Les dones cobren menys que els homes, reben pensions més baixes i tenen un grau d’activitat menor. La pèrdua de llocs de treball fixos a Catalunya ha afectat l’administració en feines molt feminitzades. Elles tenen més estudis i ells, més feina, i la taxa d’atur a les dones supera la dels homes en tots els nivells educatius. El sostre de vidre continua intacte i el talent femení subutilitzat. Les dades sobre violència masclista el 2014 donen xifres dramàtiques.
Estem molt lluny de la tendència mundial d’incorporació de dones en llocs de decisió, tot i que està demostrat que la gestió de la diversitat de gènere és un factor de competitivitat empresarial. Per què no hem avançat? Potser perquè estem governats per les dretes, perquè encara pesa la societat basada en la jerarquia, en el poder i en l’autoritat dels càrrecs; en la submissió de les dones.
Per tant, cal una llei catalana d’igualtat on tot això quedi ben regulat, i un nou pacte social amb tots els estaments i tots els agents socials, on ho organitzem diferent, on ho canviem. A la nova llei per a la igualtat entre dones i homes que estem debatent al Parlament hem d’establir els principis i objectius d’un enfocament integrat i integral de la igualtat, mesures que combinin la transversalitat de la igualtat en totes les polítiques públiques.
Aquest enfocament integrat de la llei ha de ser aplicable a tots els àmbits públics: a l’empresa i a dins de les llars. Afavorir la implicació dels pares per repartir millor les responsabilitats familiars, reduir la desigualtat ocupacional i salarial entre homes i dones, l’exemplaritat de l’administració pública en la pràctica de la igualtat. Propiciar un nou model dels usos del temps, garantir la protecció de les dones contra totes les violències, massa presents i fins i tot amb noves manifestacions (com els joves controladors a través dels mòbils…).
Cal generalitzar la paritat en tots els àmbits de la societat: les dones han de tenir el seu lloc a l’esport, al comerç, a la indústria i a totes les professions regulades. La representació paritària de la dona també ha de ser als mitjans de comunicació.
Cal fer extensiu el principi d’igualtat de representació a totes les institucions públiques, ampliant la paritat a tots els consells, cambres, gremis, col·legis professionals i en totes les autoritats administratives independents, comités universitaris i tots els òrgans consultius i deliberatius. Hem de poder tenir dret al propi cos, poder combatre l’explotació sexual i trencar estereotips entre el jovent per fomentar les noves masculinitats.
Perquè una societat que no representa, que no es fa representar o que no té prou en compte el 52% de la població no és prou democràtica.
“Elles tenen més estudis i ells, més feina, i la taxa d’atur a les dones supera la dels homes en tots els nivells educatius”
