En la vida dels pobles es dóna molta importància a l’ensenyament, perquè aquí es creu que és on es formen els homes i les dones del demà. Tots recordem, més o menys, la nostra època d’estudiants, les angúnies dels exàmens i les amistats forjades amb els nostres companys de fatigues. Passa el temps i anem oblidant les coses que hem après, els símbols químics, les ecuacions matemàtiques o la llista dels reis gots que ens feien aprendre de memòria. Afortunadament, algú va dir que la cultura és allò que queda quan s’ha oblidat tot allò que s’ha après; així, doncs, quan més oblidem més cultes som…?
Confesso que, malgrat reconèixer que és necessari, no crec massa en l’ensenyament, i sóc més aviat escéptic davant de la pedagogia i les seves teories, de les Montessoris i dels Freinets, i això a pesar d’estar envoltat de mestres i professors en la meva família. Un país que té fama en aquesta matèria és Finlàndia, d’on ens arriben els últims avenços sobre la qüestió, cosa que m’hi ha fet reflexionar.
Finlàndia és, vist des d’aquí, un país remot, situat nord enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure i feliç; és un país petit, d’uns cinc milions i escaig d’habitants, i que es preocupa molt de l’educació dels seus fills, a la que dedica el 6% del seu PIB (a Espanya s’hi dedica només el 4,7%). L’escola és obligatòria, pública i gratuïta dels 7 als 16 anys i els alumnes tenen els llibres i el menjar de franc, a part d’altres ajudes puntuals; es diu que, abans de l’edat mínima escolar, els nens el que han de fer és jugar, cosa que em sembla molt lloable.
L’últim avenç que s’anuncia a l’escola finlandesa és el de deixar d’ensenyar a escriure a mà amb lletra lligada, perquè diuen que s’hi perd molt temps que es podria dedicar a altres qüestions més profitoses, i es proposa d’escriure a mà però amb lletra de pal i separada com si fos d’impremta, o bé directament a l’ordinador, que és el que fem ara quan som adults. La proposta no deixa de ser sorprenent i més aviat agosarada.
Sostenen els partidaris del manuscrit, en contraposició, que escriure amb lletra lligada costa més perquè exigeix un domini més perfeccte de la mà i dels dits, alhora que millora la lateralitat i ajuda a estructurar l’espai i el pensament, un procés més complex que el de teclejar i que, en conseqüència, exigeix un esforç cerebral més gran. Altrament, prendre notes a mà fa que es fixin millor els continguts que no pas si es prenen amb un dispositiu electrònic; és un procés més lent que l’ús de l’ordinador i que requereix un treball de síntesi més gran; ja que no es pot apuntar tot, cal escoltar, processar i anotar l’essencial.
Aquestes són les posicions d’uns i altres. Jo només voldria afegir que la lletra manuscrita és un reflex de la nostra personalitat: hi ha lletres ben boniques i llegibles, com n’hi ha d’infernals que costa d’ entendre, sense oblidar aquella variant de la “lletra de metge” que només saben desxifrar els farmacéutics; d’aquí nasqué la grafologia, és a dir, l’art de jutjar el caràcter i les aptituds d’una persona per les característiques de la seva lletra. Si prospera la iniciativa finlandesa, els grafòlegs es quedaran sense feina i els col.leccionistes d’autògrafs es quedaran d’allò més frustrats.
Voldria remarcar també que, darrera de l’ús de l’ordinador, ja no s’escriuen cartes i s’ha perdut l’estil epistolar, tan florit com era. L’excel.lent poeta i professor Pedro Salinas escrivia als anys quaranta del segle passat una “Defensa de la carta misiva y de la correspondencia epistolar”, assaig que després formaria part del seu llibre “El Defensor”, on lamentava ja aquesta pèrdua. Recordava que la carta més antiga data de 4.000 anys enrere i era una carta d’amor escrita a Babilònia, i afirmava: “Yo sostengo que la carta es, por lo menos, tan valioso invento como la rueda en el curso de la vida de la humanidad”, i apel.lava a “la belleza que puede tener lo escrito a mano”.
De mi ser dir, en fi, que sempre escric a mà perquè la connexió amb el pensament se’m fa més fluïda, més àgil i espontània; després, quan passo l’escrit a l’ordinador sóc lent, teclejo amb dos dits i, a sobre, m’equivoco. És la conseqüència d’haver tingut sempre secretària que feia aquesta feina i de no haver anat mai a cap escola finlandesa.
“La lletra manuscrita és un reflex de la nostra personalitat: hi ha lletres ben boniques i llegibles, com n’hi ha d’infernals que costa d’entendre”
