Denzel Washington a ‘El Protector’ o Pierce Brosnan a ‘La Conspiració de Novembre’ són exemples del retorn d’un passat d’herois a un present sense ells. Pel que sembla és el que busquen certes pel·lícules en cartellera que rescaten madurs retirats de l’acció fílmica per portar-los a primera línia davant la inacció d’una societat sotmesa a màfies o terrorisme, sense agents. Com si res no hagués canviat, o canviat a pitjor, des dels temps en què Harry el Brut feia justícia a la seva manera. Per molta educació i cultura que els ciutadans moderns hàgim cregut proporcionar al nostre entorn, els valors segueixen sent els mateixos, però el seu afebliment és encara pitjor, d’aquí aquest brot de ressorgiment de tipus durs que s’enfrontin amb els seus mateixos mètodes als dolents de sempre, amb banyes i cua. Sempre, també, maquillats amb el color del diner que ennegreix fins l’esperança de justícia, una altra font contaminada i que segueix estant sotmesa al poder en qualsevol de les seves formes. L’Esperit de les Lleis perdent el seu esperit a favor de la llei del més fort, així que: tots a córrer darrere del poder i l’últim en arribar-hi, imbècil!
El cinema és un art que serveix a l’ésser humà, entre altres coses, per exercitar la reflexió, perquè almenys requereix d’un temps mínim de dedicació al visionat, i que fa molta falta en estar segrestat el silenci en les nostres vides per certa dictadura de kilobits o megabit per segon que carrega i descarrega nostre ésser de distracció i entreteniment; dictadura assumida involuntària i inconscientment. Però mentre caminem tot el dia distrets amb coneixements inútils, els dolents segueixen fent negocis cada vegada més grans. Els fan davant dels nostres propis ulls que estan cecs d’oci idiota per advertir tot allò que importa i que requereix cert esforç de resistència.
Però no només la reflexió que ens porta el cinema és bona per plantejar alguna lluita concreta (alguna s’arriba a tornar psicòtica si només pensem en ella com ara resulta la lluita contra cert poder que ens governa socialment) sinó també ens dóna claus per a la reflexió en un altre tipus de qüestions sobre els éssers humans, les seves passions i/o naturalesa. Així deu operar l’estrena que tracta de les últimes hores de vida del cèlebre cineasta Pasolini, interpretat per Willem Dafoe, que creu que el director va ser un pensador més enllà de la saviesa convencional, que va descriure coses que encara no havien passat però que anaven a passar, com, per exemple, el domini de la cultura de les corporacions en l’era globalitzada. El mateix Dafoe davant un periodista que va qüestionar la vigència del pensament intel·lectual del director italià va contestar si estava de conya.
I és que precisament aquella visionària mirada del cineasta és avui la mirada extraviada de molts ‘perduts’ en el creixement global que ens taladra la xaveta amb tanta informació i retransmissió en directe de qualsevol cosa que arriba veloç a la nostra vista assentada sobre una butaca (cada dia més enfonsat pel pes de les hores que passem sobre d’ell sense moure’ns), des de la últimes imatges macabres llançades a l’aire per fanàtics assassins de l’EI tallant caps, passant per la foto que ens envia via wassap la tia Amadora fent magdalenes, o la del cosí Joan per instagram passejant turísticament per Amsterdam.
El cas és estar quiets i entretinguts sense pensar de quina manera altres, mentrestant, colpegen les nostres butxaques i cors per mitjà de màfies amb l’únic objectiu de guanyar més i més diners, poder i fama; o cultura de corporacions, que deia Pasolini. Que tornin, doncs, els Denzel o Priece exagents de Cia, Tia o el que es vulgui, fins i tot John Wayne a aquesta terra en què el mal no escampa sinó que campa al seu aire, entre altres coses perquè no ens en volem assabentar, distrets per aquí i per allà. I ja me’n vaig, castigat de cara a la paret, per pensar una mica, o per no anar a veure una peli còmica.
“Aquella visionària mirada de Passolini és avui la mirada extraviada de molts ‘perduts’ en el creixement global”
