Com en un immens arxivador, cada individu, en una societat massificada, ha d’estar classificat; els controls de seguretat així ho exigeixen. La seva autèntica identitat queda subordinada a la valoració codificada de les seves condicions dins del grup. El seu document personal ha de contenir les claus de la seva pertinença al clan. Conceptes com pàtria, professió, creences, afinitats, gustos, debilitats, aficions, inclinacions …, s’enquadren i defineixen un ésser humà durant tots els dies de la seva existència i han d’estar a l’abast del gran ull inquisidor en tot moment. Se’ls obliga a estudiar un determinat protocol, i si no es compleix se’ls exclou dels avantatges del paternalisme de l’Estat, i si la singularitat és evident se’l tipifica com asocial, se’l margina del sistema i quedarà perdut inevitablement en el temps i en l’espai.
Però, això sí, segueixen figurant a l’arxiu, classificats com escòria menyspreable i prescindible. El seu nombre creix en els suburbis de les grans ciutats, on constitueixen la base social dels enemics de la norma, arribant moltes vegades a convertir-se en perillosos destructors d’allò que odien, per significar allò que els és inabastable i desitjable.
Els cercles exigeixen cada vegada més submissió, entrega i lleialtat; subordinen la llibertat i opten per la seguretat. La cultura de l’altre es converteix en objectiu a destruir, es radicalitzen els missatges i s’extrema la violència; es trenca amb la identitat alliberadora i s’ensinistra en el martiri reparador, encara que aquest suposi la fi de l’existència. Com en un immens escenari, cada un representa un paper assignat per aquells que des de sempre han dominat el món: els posseïdors de la riquesa i una plèiade d’esclaus privats d’identitat que executen les seves ordres en nom del bé comú. Per a això es fa imprescindible el control de la cultura, la robotització de l’educació, la manipulació informativa, la inseguretat laboral i la persuasió coercitiva. Fora del control només el caos imposa la causalitat de viure; els instints més primaris es desenvolupen com a única garantia de resistència en un medi hostil, on l’empatia es considera símptoma de debilitat.
Quan s’ignora el passat, quan es destrueixen els vestigis de la història, quan s’assassina amb fredor demoníaca, quan s’incita a un nen a matar amb acarnissament i convicció, quan es renten els cervells per convertir l’home en bèstia sanguinària, vol dir que una cosa molt important està passant. És que la secta, el clan, l’estat i / o la creença s’han convertit en estigmes tipificadors excloents i exterminadors. S’ha destruït l’empatia, s’ha renunciat al nou regne i s’ha triat la violència per imposar la submissió a la bèstia.
Els oasis on la cultura, l’amor, l’educació, la solidaritat, la tolerància, la llibertat i el respecte esdevenen una utopia no tipificada. Tot allò sense preu en el mercat, no té valor i es menysprea. La paraula en la seva forma més bella, la poesia, ha estat substituïda per aparells tecnològics que roben la voluntat i destrueixen l’esperit. En el llibre de Chuang Tse s’afirma que de la brutícia sorgeix la vida, però quan la brutícia difereix en forma no sap quin és el seu destí. Avui la brutícia entela el futur, les classificacions es fan rígides, només els homes i dones bons representen l’esperança. Però, qui tipifica la bondat?
“Avui la brutícia entela el futur, les classificacions es fan rígides, només els homes i dones bons representen l’esperança”
