Una teoria de l’anàlisi política afirma que les eleccions no les guanya mai ningú sinó que les perd algú. Aquest cas podria aplicar-se perfectament a les eleccions al Parlament d’Andalusia del passat diumenge. Arreu se’ns indica la victòria sense discussió del PSOE i, més particularment, de la seva candidata, Susana Díaz. Però la realitat és que el PSOE perd 119.000 vots respecte les eleccions de 2012, passant del 39’56% dels vots al 35’43%. Cal tenir en compte, a més, que la participació va créixer en 4’2 punts, representant aproximadament uns 250.000 votants més en relació a les anteriors eleccions autonòmiques.
El PSOE repeteix el nombre d’escons (47) del 2012. Per contra, fa tres anys va quedar en segon lloc i ara, amb menys vots, menys percentatge i el mateix nombre d’escons, ha quedat en primer lloc. La raó és que algú ha perdut clamorosament les eleccions andaluses: el PP. , que perd més de 500.000 vots en relació al 2012, passant de 50 a 33 escons.
Vista aquesta anàlisi, és interessant valorar les diferents dinàmiques que resulten dels resultats d’aquestes eleccions. En primer lloc, van ser unes eleccions anticipades, en una aposta unipersonal de la presidenta de la Junta de Andalucía i candidata socialista, Susana Díaz. Després d’obtenir tot el poder del PSOE a Andalusia, a Díaz li quedava pendent convertir-se en l’únic referent triomfador del PSOE. Ara, amb aquests resultats, Susana Díaz i el PSOE salven els mobles de forma que ningú podrà discutir-li a l’andalusa un lideratge certificat per les urnes, i més en temps en que els socialistes estan en caiguda lliure.
És curiós que el PSOE aguanti a les urnes a Andalusia, després de governar continuadament durant 33 anys, i amb l’escàndol de corrupció dels ERE. Possiblement ho expliquin diverses raons, pròpies i particulars de la mateixa Andalusia. D’entrada, fa 35 anys era una terra desolada, pobra, desarticulada socialment, i amb la poca riquesa disponible en mans de molt poca gent. L’autonomia, la capacitat d’autogovernar-se, ha canviat Andalusia de dalt a baix. La igualtat de drets i d’oportunitats s’ha estès per tot arreu, fent la vida més fàcil a la gent, inclús també, amb particulars i discutibles formes de subsidis. I aquesta realitat ha tingut com a protagonista el PSOE. Per contra, el PP continua representant un sector de la població no massa estimat majoritàriament. Al 2012 el PP va perdre la seva oportunitat tot i guanyar les eleccions, en no assolir majoria absoluta. Mai ho tindrà millor el PP, que en plena caiguda del PSOE, amb la gent farta dels governs socialistes. Ara, el PP andalús paga els plats trencats d’un govern espanyol que bat rècords de rebuig.
L’aparició de Podemos i de Ciutadans són lògiques. Ciutadans s’enduu el vot conservador fart del PP de Rajoy, mentre que Podemos s’alimenta dels desencantats del PSOE i d’IU, així com d’antics abstencionistes que ara sí han anat a votar. Aquí veiem tendències extrapolables a nivell espanyol. Possiblement Podemos obté a Andalusia els pitjors resultats que pot assolir, vista la resistència del PSOE a les urnes i, en menor mesura, d’IU. A nivell espanyol tot sembla indicar una caiguda important del vot al PSOE i a IU, desviant-se massivament cap a Podemos. Alhora, Ciutadans s’enduu la major part del vot conservador descontent amb Rajoy. Per cert, aquesta realitat desmenteix completament les teories que diuen que les victòries electorals es juguen entre un nombre petit de votants situats al centre que, en funció del vot a PSOE o PP, determinen qui guanya unes eleccions. La realitat és que el trasvàs de vot entre dreta i esquerra és mínim, produint-se més aviat el pas de vots d’uns partits a altres, però dins del mateix espectre ideològic.
Més importants seran les properes eleccions municipals i autonòmiques (a 13 comunitats autònomes) del 24 de maig. El panorama que deixin ens indicarà com respira la ciutadania espanyola, tot i les particularitats locals. La política està canviant: ho veiem i ho veurem.
“Tot i les particularitats locals, la política està canviant: ho veiem i ho veurem”
