El Museu d’Art de Sabadell ofereix aquests dies una exposició itinerant titulada “Els altres Noucentistes”, organitzada per la Diputació de Barcelona i el Museu d’Art de Cerdanyola; una mostra que proposa una reflexió sobre el que suposà el Noucentisme, un corrent ideològic, cívic i artístic que nasqué a les primeries del segle XX i que arrelà amb força a la societat catalana de l’època.
D’antuvi venia a ser una reacció a l’embafament del modernisme, carregat d’oripells, i en aquest sentit esdevingué un retorn a les arrels clàssiques grecollatines i als seus valors d’ordre, seny i tradició, unes constants que també es donaren a França sota el nom de romanisme o llatinitat. A Catalunya impregnà tant el camp polític com l’artístic, i els seus propulsors principals foren tres personalitats destacades: Enric Prat de la Riba en seria el motor, Eugeni d’Ors el formulador, i el pintor uruguaià Joaquín Torres García qui el posaria en pràctica, de tal manera que el nou estil fou apropiat de seguida per la naixent Mancomunitat de les quatre Diputacions catalanes que presidí Prat.
La teoria d’orsiana nasqué el 1906 amb l’anomenat “Glosari”, que el pensador publicaria diàriament a “La Veu de Catalunya”: “És una joia ben moderna, aquesta d’atendre a les manifestacions espirituals de l’hora en què es viu, prendre consciència de l’existir i el valor d’elles, sentir, en un mot, les palpitacions del temps. És també una funció social altíssima”. D’aquí naixerien els principis rectors del nou moviment, resumits en una paraula clau: Civilitat. Pot dir-se, en resum, que el Noucentisme comportava la institució de l’ordre, la cultura, la raó, i s’estenia a totes les formes de vida: l’arquitectura i l’urbanisme, les arts plàstiques, les arts aplicades, la literatura, la música… i, sobretot, la manera de viure i comportar-se socialment. Era l’època, es digué gràficament, que els pintors llegeixen i els escriptors miren quadres.
Això és el que, en certa manera, vol il.lustrar l’exposició que avui ens ocupa. És una exposició modesta però que clarifica les coses a tants anys vista, com es declara en la seva presentació: “L’objectiu de l’exposició que presentem pot ser arriscat: més que buscar certeses prèviament construïdes… volem que les peces exhibides ens mostrin la solidesa d’una hipòtesi i, alhora, la seva possible fragilitat. L’exposició “Els altres noucentistes” vol mostrar la complexitat i la grandesa d’aquell moviment en el terreny de les arts i els oficis”. I, efectivament, es mostren obres de vint-i-cinc artistes procedents de vuit museus locals, artistes vinculats de prop o de lluny al Noucentisme en el terreny de la plàstica, els oficis artístics, la impremta i la fotografia, acompanyades d’unes breus fitxes biogràfiques de cadascú que documenten el context.
Per entendre-ho millor, l’exposició es divideix en quatre seccions. La primera es titula “El territori i la gent”, i aplega obra plàstica – olis, gravats, dibuixos, escultures – de Lola Anglada, Laura Albèniz, Enric Casanovas, Josep Obiols o Pere Pruna, entre altres. Segueix “L’exaltació dels oficis artístics”, que mostra la versatilitat de Xavier Nogués en l’aiguafort o la rajola i el vidre esmaltats, un tapís de Tomàs Aymat, matrius xilogràfiques de Ricard Marlet i d’Enric Cristòfor Ricart, un moble de Josep Vives, o unes ceràmiques dels germans Serra. A “La impremta com un Bella Art” s’hi troben, entre altres, mostres de l’impressor Oliva de Vilanova i l’”Abecedari Català per a nens” de Xavier Nogués. Finalment, tanca la sèrie l’apartat “Cap a la modernitat?”, que aplega obra plàstica d’artistes també vinculats a l’avantguarda, que no estigué mai renyida amb el Noucentisme: així, Josep de Togores, Manolo Hugué o Francesc Domingo o, de manera sorprenent, fotografies d’estudi de Josep Viladomat o Marian Anton Espinal.
Cal aclarir que el Noucentisme s’estengué durant molts anys, fins i tot després del període relativament breu de la Mancomunitat que l’emparà (1914-1925), i que de fet impregnà la cultura catalana de la primera meitat del segle XX, degut a la presència del que alguns crítics en digueren els “neonoucentistes”, o segona generació. La nòmina d’escritors i artistes d’aquest moviment és aclaparadora: poetes com Josep Carner o Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates), però també Marià Manent o Carles Riba; pintors com Francesc Galí o Joaquim Sunyer, però també Josep Obiols o Antoni Vila Arrufat; escultors com Josep Clarà o Joan Rebull, però també Enric Casanovas o Frederic Marés; arquitectes i decoradors com Rafael Masó o Santiago Marco, però també Josep Mainar; músics com Frederic Mompou o Eduard Toldrà; impressors com Joaquim Horta o Joan Sallent; argenters com Ramon Sunyer o Jaume Mercadé…
Quan es parla, doncs, com és ara el cas, dels “altres noucentistes” no parlem de gent llunyana ni sobrevinguda, sinó d’aquells que es mantingueren fidels als postulats del moviment original, observant els principis del classicisme i del civisme sota els lemes de l’obra ben feta i del bon gust, penyora de modernitat; perquè, com digué Eugeni d’Ors, a Catalunya el més revolucionari que es pot fer és això, tenir bon gust.
