Les eleccions municipals i autonòmiques han tingut efectes molt profunds en la situació política a Espanya. Són resultats molt propers a la convocatòria de les eleccions generals, que podrien tenir lloc entre setembre i desembre. Per proximitat temporal, les tendències que s’expressen als resultats de les eleccions municipals i autonòmiques, poden extrapolar-se a les eleccions generals.
El PP pateix una impressionant caiguda electoral. Ha perdut gairebé totes les majories absolutes a nivell municipal a grans ciutats, i a totes les comunitats autònomes que governava. Curiosament, però, continua sent la força política més votada. La raó és que el PSOE continua perdent vots, malgrat haver-ne perdut molts ja al 2011. Es continua demostrant que més que guanyar un partit, la clau és que hi ha un altre que perd més. I així és: el PP és plenament conscient d’haver estat derrotat, malgrat ser la força més votada. El problema és al PSOE, que se les dóna de guanyador perquè pot recuperar alcaldies i presidir comunitats autònomes. Però al PSOE haurien de veure que han perdut força vots i que només poden recuperar poder a base de pactar amb altres partits, no pas com abans, quan governaven amb àmplies majories. Al PSOE han de fer cura d’humiltat i revisar en profunditat les seves propostes i formes: ja no val semblar d’esquerres, cal ser-ho de veritat.
Els partits “emergents” -Ciutadans i Podemos- han desembarcat fàcilment, en un context de partits clàssics desacreditats. El PP i Ciutadans són vasos comunicants en relació als seus vots: tot el que guanya Ciutadans prové del PP. Però el PP també perd vots cap a Podemos, fet força indicatiu. I Podemos s’enduu el vot que perden PSOE i IU, tot i que no creix tant com en un principi es podia pensar (amb algunes excepcions com Aragó, Astúries i Madrid). Finalment, IU passa a ser una força completament residual.
La tendència és clara: la gent vol canvis, però no vol l’alternança clàssica entre PP i PSOE. Ara la gent sembla voler canvis però amb pactes. I els lideratges forts d’abans ja no són garantia de res, preferint possiblement la gent formes més humils d’assumir la direcció d’un govern. Hi ha exemples que ho demostren, com és la comparació dins del PP entre Monago, president d’Extremadura, i Herrera, president de Castella i Lleó. El primer és un exemple de polític extrovertit i amb massa ganes de sortir arreu. Herrera, però, és molt més humil i modest. I la ciutadania d’ambdues comunitats autònomes ha validat de forma diferent aquests dos tipus de lideratges. Monago perd i Herrera sobreviu.
Al PSOE passa el mateix. Un personatge de molta solvència intel·lectual i d’un tarannà tranquil, com Ángel Gabilondo, ha obtingut a la comunitat de Madrid un 25% dels vots, mentre que Carmona, un tertulià mediàtic i cridaner, només ha tret per al PSOE el 15% dels vots a l’Ajuntament de Madrid. I Manuela Carmena, del mateix tarannà i solvència que Gabilondo, s’enduia el gran mèrit a les municipals de Madrid, amb un regidor menys que el PP i el 32% dels vots.
A Catalunya, continua la caiguda de CiU. Si, com ha dit Artur Mas, hi ha eleccions autonòmiques el 27 de setembre, és molt possible una gran patacada de CiU, que quedaria per sota dels 30 escons (ara en té 50). I el repartiment d’escons donaria una gran dificultat per assolir un govern que tingués 68 escons, la majoria absoluta: caldria sumar tres o quatre partits. La victòria independentista sembla molt díficil, amb una caiguda de CiU que no s’enduen sencera ni ERC ni la CUP. Al final, Artur Mas s’haurà equivocat. Hauria d’haver convocat eleccions entre gener i març d’aquest any, capitalitzant l’èxit del 9N. No es va atrevir, i ara en pagarà les conseqüències. De fet, els independentistes passen ara per temps de depressió, en veure que els seus polítics no fan els deures ni fan res per a la independència de Catalunya. I això sempre s’acaba pagant a les urnes. Si no fas cas als votants, aquests t’abandonen. Que li preguntin a ZP, al PSOE i al PSC.
“La victòria independentista sembla molt díficil, amb una caiguda de CiU que no s’enduen sencera ni ERC ni la CUP”
